Impressions

Escapada a la capital, l’avió estivat de gent, principalment turistes, i algun executiu de tornada, ja més relaxat. Sensació que cada dia tenc més sovint, pràcticament no conec a ningú a l’avió. A l’arribada un colla de descerebrats després de rebre correctament les instruccions de desembarcament en el seu idioma, de no aixecar-se fins que els hi toqués la seua fila, varen col·lapsar el passadís de l’avió. A la sortida de la terminal, en quan demanarem un Uber, em va sobtar que va venir un taxi, el conductor ens va explicar que també estava fent serveis per aquesta companyia. Un trajecte ràpid, jo diria frenètic, sortejant vehicles, canviant de carril contínuament, sense cap necessitat, aquí a la gent no li agrada mantenir-se al seu carril tranquil·lament, creuen que així fan més via, però el que provoquen són més retencions i més risc de col·lisions.

A la nostra societat actual no li agraden les pauses, els silencis, la meditació, la serenor, la conversa relaxada, el gust pels detalls, les xerradetes. Tothom té pressa, unes presses malaltisses. Pots veure als vianants pels carrers, al metro, pujant als autobusos urbans com a autòmats, malmenjat drets a qualsevol fast food de moda, amb els tuppers a l’oficina, o amb gots de plàstic pel carrer prenen cafè. I a les cafeteries de moda veus als joves ocupant el local en taules individuals connectats als seus aparells electrònics i els que van en grup, es dediquen a manyuclar el seu mòbil, segurament per a conversar entre ells. Ara els cafès han deixat de ser els temples on es venerava la conversa, el debat, la tertúlia, les confidències, la comunicació, i han passat a ser espais per a carregar els aparells electrònics i seguir submergits en un món virtual.

Fixau-vos que ara la gent no parla per telèfon, envia àudios per WhatsApp, així fan més via, amollant lo seu, sense esperar intercanvi, així ningú els hi xista. La gent no llegeix els diaris o medis de comunicació tradicionals, s’informen amb píndoles condensades d’internet de dubtosa procedència o al Tik Tok. Es busca la uniformitat, es fuig del debat, ens tenen totalment alienats.

Els establiments comercials, sense cap personalitat, franquícies de poderoses multinacionals, s’han fet amb totes les avingudes del món. Trobes el mateix a Madrid, Ibiza que a Honolulú. I els comerços autèntics que oferien calidesa i quelcom més que un producte, han desaparegut de les nostres ciutats, de les nostres vides.

Mentre caminava pels carrers intricats de Madrid (segons pareix el seu nom l’agafaren del vocable Matrich, que significa matriu, de la llengua romanç) sense rumb fixe, com a mi m’agrada passejar, no buscant el camí més ràpid, (jo i el Google Maps tenim un problema) sinó deixant-me seduir per una olor, una flor, uns ulls... Sense adonar-me vaig descobrir un tresor, com un oasi al desert, la temptadora, subtil i delicada aroma de la xocolata desfeta i dels xurros crepitant entre la fumassa, em va fer entrar al local. El seu rètol: Churrería Quinta Generación, anunciava la tradició d’un ofici, dels secrets confiats de generació en generació. Establiment com podria ser el nostre desaparegut Can Garroves o les Granges del carrer Petritxol de Barcelona. Locals senzills sense pretensions, nets, ben atesos i que no tenen un producte processat o de brioxeria industrial per vendre sinó que et serveixen els seus menjars com si et confiessin un secret ancestral. I no els ha d’anar malament, perquè mantenen un horari d’atenció al públic de 6.30 h a 12 h.

A l’avió mentre escric aquestes línies, ja de tornada a Ibiza, pens en tot el que hem perdut pel camí i amb l’esperança que el valor del que és autèntic, del que ens fa únics, de la nostra essència, es converteixi en el nostre nord.

Suscríbete para seguir leyendo