Aigua neta i aigua bruta

Al món hi ha uns 2.000 milions de persones sense accés permanent a aigua potable neta i segura i encara més, 3.600 milions, prop de la meitat de la població mundial, encara no gaudeixen de serveis de sanejament adequats. Afortunadament, no és el nostre cas, a la riba nord de la Mediterrània, on donem per fet obrir una aixeta i tenir aigua neta i prémer un botó en anar al lavabo per fer desaparèixer l’aigua bruta. Dit això, a casa nostra hi ha molts llocs on l’aigua que surt de l’aixeta és potable, però la gent no se la pot beure, ha de comprar aigua embotellada o gastar-se molts de sous en equips domèstics de potabilització. Molts dels aqüífers estan tan sobreexplotats que s’han salinitzat i l’aigua no es pot beure, fa malbé els electrodomèstics i és dolenta per regar. A més, les depuradores i serveis de sanejament no funcionen bé, estan infradotats per a una població flotant que multiplica per molt la capacitat planificada de les infraestructures i presenten tot sovent avaries i vessaments. Que preguntin als veïns de la depuradora de Talamanca i de la Sèquia Llavanera, que travessa això que alguns diuen, de manera tan hortera, la milla d’or d’Eivissa. La milla deu ser d’or, però els efluvis són de...

El clima mediterrani presenta episodis freqüents de sequera i ocasionalment episodis de pluja torrencial. Com diu la cançó de Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure / O plou poc o plou massa / Si plou poc és la sequera / Si plou massa és la catàstrofe”. Així són les característiques del clima mediterrani, però resulta que el canvi climàtic accentua aquestes característiques naturals del nostre clima, de manera que tant els episodis de sequera com les possibles catàstrofes seran més freqüents.

Els humans estam relativament avesats a pensar en termes de la mitjana, del promig de les coses, però ens costa més pensar en termes de la variabilitat. L’impacte del canvi climàtic no és només en l’augment de la temperatura mitjana, sinó també en la freqüència i virulència d’episodis extrems. És ben coneguda l’anècdota de Mario Cuomo i Barak Obama. Nova York va patir dos huracans molt forts, que varen devastar la ciutat, l’agost del 2011 (Irene) i l’octubre de 2012 (Sandy). Quan el president Obama va visitar la zona, el governador Cuomo li va dir “ara tenim cada dos anys una inundació de les que abans passaven una vegada cada cent anys”. Aquí les tempestes no són tan espectaculars i perilloses com a l’Atlàntic i el Pacífic, però hem tengut recentment les visites de Glòria i Filomena, que no han deixat bon record. I aquest estiu el cicló Daniel va arribar a Líbia convertit en un minihuracà mediterrani i va fer molt mal. El canvi climàtic pot arribar a multiplicar per 50 la probabilitat d’aquests episodis.

Davant l’arribada del canvi climàtic hi ha diverses opcions. Una opció és no fer res, la inacció, que vol dir no fer res de manera preventiva i quan vagin passant coses “ja ho trobarem”, actuant sobre la marxa, si s’ha de reparar alguna cosa o entomar algun problema. És una estratègia que sempre va a remolc de la situació i que per definició incorre en riscos, materials i/o personals. Si bé és veritat que és relativament barata a curt termini, no està mica clar que sigui barata a la llarga, més aviat el contrari. I en qualsevol cas, no és el que la gent fa a ca seua. Si algú té una teulada en mal estat, la procura arreglar abans que plogui i l’aigua acabi de desfer la teulada i faci malbé els mobles del menjador.

Una altra opció, més raonable, és l’adaptació preventiva, que vol dir prendre mesures ex-ante per prevenir o minimitzar mals posteriors. En el cas de l’aigua, podríem dir que l’adaptació té quatre potes, que no de bades, són les quatre potes que serien igualment bàsiques sense canvis en clima, perquè no són més que reforçar i assegurar el cicle complet de l’aigua i són poc originals. Primer, s’ha de tenir en compte que l’aigua és un recurs bàsic i que qualsevol nou desenvolupament urbanístic ha de tenir en compte d’on sortirà l’aigua neta i on anirà a parar l’aigua bruta. Com es pot pretendre seguir construint per portar més gent si no està solucionat el servei de la població actual, permanent i temporal? Segon, l’aigua no es pot malbaratar i les infraestructures han de deixar de perdre aigua. Tercer, l’abastament d’aigua passa per dessalar-ne, però dessalar és molt car i s’ha de fer bé, perquè té impactes sobre l’entorn. I quart, l’aigua bruta s’ha de depurar i reaprofitar de manera eficient.

Finalment, la població ha de percebre que la política de l’aigua, com totes, és justa. Si no, la gent passa i no compleix. Justa vol dir que el cost de les inversions no pot recaure només en el sector públic i demana també inversions privades importants. I justa vol dir que és absurd demanar als ciutadans que estalviïn aigua quan es dutxen si després veuen transitar camions d’aigua per omplir piscines i regar jardins tropicals a les mansions dels milionaris.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo