Agatha Christie

Primers dies de l’octubre. Inici de tardor. Cau (o no) una finíssima pluja discretament perceptible, malgrat tot sonora, quasi matèria sobre un paisatge estàtic, de silenci on la intimitat i la paraula, el mot escenifiquen el dolor probable de la teva absència. Bufa un lleuger llevantet que m’embriaga el cor, el petit rectangle de l’ànima. Potser tornarà a ploure. No. No plourà. A les illes la pluja no sap ploure. Paciència. De tota manera no cal desanimar-se tan aviat. Després d’un sopar simple -avui no he pogut anar a Mercadona, la vida és així de cruel- de ritual gastronòmic que no passarà a la història he sortit a la terrassa. Em sorprèn la seva solitud, la manca de presència humana a un lloc que fou de gent, càlida seductora que protagonitzaren un temPs la seqüència si se’m permet el llenguatge cinematogràfic. Per un temps diluït pel territori de la memòria aquesta terrassa -evidentment Puig des Molins/Beverly-Hills- fou concentració de gent diversa i amable que en arribar la darrera setmana d’agost s’aplegaven de forma ¿solidària?. Esclataven cançons dels seixanta. ‘Tombe la neige’, ‘Sentimental journey’, ‘Il nostro concerto’. Si, dies de vi i roses, days of wine and roses. Lletra i música d’un pretèrit inevitable com inevitable el record, les cares, carn, ossos, alguns malauradament desapareguts abans d’hora. Entro a la cambra mentre observo la lluna que avui no em diu absolutament res. Una lectura m’espera, ‘Assassinat a Hickory Road’. Agatha Christie obre la tardor.