Campaments de temporers

El problema de l’habitatge a les Illes Balears en general i a Ibiza en particular ha arribat a un punt molt complicat, encara que res fa pensar que no pugui seguir empitjorant. El problema té moltes cares, però les que han arribat als mitjans espanyols i internacionals sobretot es refereixen amb l’habitatge pels que han de venir a Ibiza a treballar. Per una banda, la falta d’habitatges pels treballadors de serveis públics essencials —mestres, professors, metges i personal sanitari, policies, etc.—, que no aconsegueixen trobar un lloguer per viure que puguin pagar. Els diaris van plens de notícies de mestres o altres professionals que han de dormir al cotxe o que renuncien a venir a Ibiza. No de bades aquest mateix diari publicava fa pocs dies que ‘Les Pitiusas inicien el curs amb un dèficit de 124 docents entre baixes i vacants’. Per altra banda, els campaments de temporers a diversos llocs com sa Joveria, ses Variades o Can Raspalls, etc. El tema dels campaments fa anys que es repeteix, però potser aquest estiu se n’ha parlat més per la repercussió en els mitjans del campament de Can Raspalls, que fins i tot va ser visitat pel secretari general de la UGT.

Aquests campaments són la versió eivissenca —l’illa del luxe— d’un problema vell, ben conegut, com és el dels campaments de temporers de l’hortalissa a El Ejido (Almeria) o de la maduixa a Lepe (Huelva). Segons diversos estudis, entre Almeria i Huelva hi ha un centenar d’assentaments que acullen entre 5.000 i 10.000 temporers. Alguns autors s’hi han referit com “esclavitud del segle XXI”. En el cas de Lepe, l’any 2020, Philip Alston, relator especial de Nacions Unides per a la pobresa extrema i els drets humans, va visitar els assentaments i va concloure que allà “hi viuen com animals” i que “les seues condicions competeixen amb les pitjors que he vist a qualsevol lloc del món” mentre grans empreses guanyen milions d’euros amb el negoci de la fruita. Alston va visitar Lepe just abans de l’esclat de la pandèmia i es va trobar amb treballadors que vivien des de feia anys en aquelles xaboles, sense aigua, llum, ni cap mínima condició higiènica. Són treballadors que aleshores cobraven uns sis euros l’hora i que conreen les maduixes que després omplen els supermercats de tot Europa.

Paradoxalment, el mode de producció d’una economia turística, a priori tan diferent de l’agricultura intensiva, s’hi acaba assemblant i seria interessant que el senyor Alston o algun dels seus col·legues visitàs Ibiza i fes un informe. Òbviament, la magnitud del problema a Lepe i a Ibiza és molt diferent. Però la natura del problema és la mateixa. Són sectors intensius en mà d’obra, que necessiten de molts treballadors en puntes estacionals i que requereixen que aquests treballadors venguin de fora. Moltes d’aquestes feines temporals estan tan mal pagades que només les accepten treballadors forans. En general estan mal pagades perquè els salaris no donen per viure sota teulada amb llum i agua potable. Això no és una asenada, és la realitat.

Una activitat econòmica que no dona per cobrir tots els costos —tots, l’allotjament dels treballadors també, òbviament— no respon a les regles bàsiques de l’economia de mercat i s’ha de plantejar perquè i en quines condicions ha de continuar. De fet, si no es cobreixen tots els costos vol dir que algú esta subvencionant implícitament l’activitat, ja sigui el preu de les pebreres i les maduixes o l‘activitat turística. Això ha d’apel·lar tothom, però sobretot a les empreses que contracten els treballadors, amb contracte regular o en negre, i a les administracions públiques que han de regular el mercat de treball i fer les inspeccions corresponents. El paper de les administracions a atacar el drama social és important, però és un pedaç, una solució, que sol arribar tard i de manera insuficient, a un problema estructural.

Des del punt de vista social es mira d’atendre els afectats i de pal·liar, en la mesura del possible, els problemes més greus. Hi ha un tema bàsic de drets humans i és molt greu. Però en el cas del turisme hi ha un tema de model econòmic. Un sector intensiu en ma d’obra, genial per créixer quan s’és molt pobre, però que a la llarga estanca l’economia, perquè genera molts llocs de treball, però molt temporals i relativament mal pagats. Si algú ho dubta, que expliqui aleshores com és que les a Illes Balears ha augmentat tant la població i s’han creat tants llocs de treballs en les tres últimes dècades, però s’han baixat tantes posicions en el rànquing de renda per càpita de les regions espanyoles. I a sobre, per funcionar, necessita molts treballadors de fora, alguns dels quals acaben a dormint a una feixa de Can Raspalls.

Aquesta situació és inadmissible sota qualsevol criteri i hauria de ser un escàndol, cada dia, fins que es solucioni. Però si al Ejido o Lepe fa tants anys que dura, res fa pensar que a Ibiza la solució hagi de ser més ràpida. Tant de bo que m’equivoqui.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo