Espanya, ni ‘rota’ ni ‘gaviota’

Els resultats de les eleccions del 23 de juliol han deixat una pregunta i una resposta. La pregunta és si s’articularà i com s’articularà, una majoria de govern les properes setmanes o si caldrà tornar a fer eleccions al voltant de Nadal. És una pregunta que depèn de la postura que acabi prenent Junts per Catalunya, la formació de Carles Puigdemont, convertida per les urnes en decisiva. La democràcia té aquestes coses. No se si és justícia poètica o sarcasme sideral, però que el partit socialista i els comuns de Colau, que varen anar a buscar els vots del PP per evitar que Xavier Trias, de Junts, fos alcalde de Barcelona, ara hagin de buscar els vots de Junts per aconseguir el govern d’Espanya fa una certa impressió. Aquesta pregunta és qualsevol cosa menys fàcil de contestar, agost dirà.

La resposta, més clara que la pregunta, és que la majoria de dretes no suma i no té ningú amb qui pactar. Ara bé, si els espanyols pota negra (VOX) i pota gris marengo (PP) aconseguissin expulsar d’Espanya els catalans i els bascos podrien governar Espanya sense problema amb una ampla majoria de 159 escons sobre 248. Si hom consulta els resultats de les passades eleccions i mira en quantes, i en quines, poques províncies la suma de PP i VOX no ha superat el 50%, les xifres es comenten soles. Si va fer fortuna la frase «España, antes roja que rota», atribuïda a José Calvo Sotelo, ara alguns diuen que l’Espanya unida és un impediment a l’Espanya ‘gaviota’. He vist al Twitter iniciatives per expulsar Catalunya i Euskadi d’Espanya, un altre bon tema per a l’agost, a veure si té recorregut.

Com que les eleccions generals varen venir després de les municipals i autonòmiques, els pactes posteriors a comunitats i ajuntaments varen ser reveladors de la mena de política que vendria si els de Feijoo i els d’Abascal sumaven. El torero vicepresident a València, l’atac a la llengua catalana i la censura de publicacions en català, la cancel·lació de cantants, obres de teatre o pel·lícules que no els agraden. La promesa d’un 155 perpetu a Catalunya. La intenció, en definitiva de planxar Espanya a la francesa, el vell somni humit d’Aznar des del 2000. Madrid, que és Espanya dins d’Espanya, diu la seua presidenta, engreixada com a forat negre que xucla l’economia i la demografia d’un país cada vegada més buit.

A l’Espanya contemporània, per a la dreta i l’extrema dreta, el paper de l’altre, de l’enemic a qui culpar de totes les culpes i enfrontar-s’hi per salvar la nació, no és tant un enèmic estranger (com el francès o el moro) com un enemic intern, sobretot el català. Més el català que el basc, perquè el basc es pot admirar i s’hi pot conviure, com una sublimació del castellà, més fort i més pur, però igualment noble i el català no. Això hauria d’interpel·lar tothom, però sobretot les forces progressistes. Hi ha una part, petita, de l’esquerra espanyola que entén la diversitat i la plurinacionalitat de l’estat, però una gran part que no, que en termes nacionals ha estat abduïda per l’Espanya eterna, allò de Bono blanquejant el falangisme de son pare i fent homenatges a la División azul i de tots els que identifiquen com a reaccionària qualsevol idea perifèrica, però neguen la idea mateixa del nacionalisme espanyol.

Una de les coses significatives de la passada campanya electoral és que la idea d’anti-Espanya, que semblava un concepte perdut en temps històrics llunyans i foscos, ha ressuscitat. A mi Espanya no em fa ni fred ni calor, però fa una temporada que llegeixo articles i escolto opinions que diuen que el PSOE i tot el que hi ha a la seua esquerra, més tots els partits nacionalistes i independentistes catalans, bascos i gallecs són l’anti-Espanya. Això si, sempre es refereixen al PSOE actual, el de Perro Sanxe i Zapatero, perquè el de Felipe Gonzalez i Guerra, que el 1982 varen ser rebuts pel Washington Post com «joves nacionalistes espanyols» era una altra cosa. Articulistes que estiren la història a plaer, del 37 cap aquí, del 34 cap allà, d’una transició virginal al caos d’ara mateix. Anti-Espanya és un concepte que es contradiu amb allò «a ver qué pone tu DNI». I per acabar-ho d’adobar, resulta que amb els resultats del 23-J, la suma dels anti és més de 14 milions i la suma de PP i VOX uns 11 milions. País curiós, un país el que hi ha més anti que pro i uns anti tant de sucre que no saben desfer res. També és desconcertant l’omnipresència d’ETA a la campanya electoral i al debat polític. Fa 14 anys de l’últim atemptat i en farà 11 de la dissolució, però s’ha fet tota una campanya electoral parlant d’ETA i de Txapote amb una lleugeresa que no passava quan hi havia morts i atemptats tot sovent. Tenc amics irlandesos que flipen en veure com es tracta aquí aquest tema.

En fi, estimats lectors, procurau estar a la fresca, passar un bon estiu i que ens retrobem al setembre amb salut.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo