Mentre la democràcia agonitza...

Mentre la democràcia lentament agonitza per tot arreu demà diumenge anirem feliços i contents a votar. Votar diuen els experts és la festa grossa de la democràcia, I lògicament no hi ha cap mena de dubte. Però bufen i a ritme de vertigen vents de tenebra i misèria democràtica. Guanyi qui guanyi la cosa ja està feta... Feta i perduda. La bèstia agafa força i arriba a tots els indrets de l’anomenada democràcia occidental. Fins i tots els països aquells mítics i modèlics -tot és qüestionable- com Dinamarca, Suècia i Finlàndia- els salvatges a l’estil Vox arriben al poder. Més a prop, tot just a tocar, Itàlia i la Meloni fan el seu camí. França, model de cultura i civilització, dona poder a Marine Le Pen. Els conservadors anglesos fan una picada d’ull a la dreta més extrema. A Alemanya Alternativa per la Democràcia, pur nazisme, entra a les institucions. ¿Polònia, Hongria?, val més no parlar. Ara aquesta onada antidemocràtica ens envaeix per terra, mar i aire. Dies passats a les planes de El País. Josep Ramoneda, periodista i filòsof exemplar, escrivia «Los partidos de extrema derecha están llegando al poder en toda Europa. ¿España es la siguiente? se pregunta el New York Times. Poner las elecciones españolas en relación con la Unión Europea enmarca el problema. De por sí, es inquietante que un partido de extrema derecha, con la nostalgia del fascismo como bandera, llegue al poder de la mano de la derecha presuntamente liberal», Santes, justes, divines paraules que ens acosten a unà realitat duríssima. Cal obrir tots els fronts i aixecar la veu i la paraula, que no la bandera que rere d’ella històricament s’amaga vessament de sang innocent. Banderes? Ni la del Barça que ja és dir, que ja és dir. Ara entenc el triomf gloriós de Donald Trump. Inundar de trumpimes fins ofegar-nos. Feliç (i fèrtil) diada reflexiva. I demà...

Suscríbete para seguir leyendo