Eleccions i valors

Molt sovent, les nostres eleccions, siguin del tipus que siguin, resulten d’allò més capricioses. Com demostra el psicòleg Daniel Kahneman (i una colla de deixebles seus), a l’hora de decidir moltes vegades no ho feim per motivacions racionals, sinó senzillament per impulsos, per actituds viscerals, per motivacions poc pensades. Això explicaria, segons Kahneman, que en tantes ocasions ens trobem persones que prenen decisions que van en contra dels seus interessos, de les seues inclinacions o fins i tot de les seues idees, de la seua moral o de la seua manera d’entendre el món.

Si això funciona -en el que els psicòlegs anomenen ‘pensament ràpid’- en decisions tan importants com escollir la parella, hipotecar-se durant trenta anys per comprar-se un pis o en el fet d’optar per una feina o per una altra (o per residir en un lloc o en un altre), com més no haurà de tenir un pes important a l’hora d’agafar una papereta i posar-la dins una urna!

A l’hora d’escollir una opció política o una altra, a més d’implicar-s’hi els interessos i les idees s’hi impliquen els valors. Dit d’una altra manera: hom pot votar una determinada opció o una altra segons com vegi que ha de ser la societat. I això, encara, forma part de la racionalitat. Hom pot considerar, per exemple, que els poders públics han de garantir la igualtat d’oportunitats entre les persones, que hem d’intentar que no quedin exclosos dins la societat, etc. Qui pensi així serà partidari que es paguin impostos (majors quant major sigui el poder adquisitiu) per poder-ho sufragar, i que l’estat s’encarregui que ningú quedi fora de combat. La persona que vegi les coses d’aquesta manera votarà opcions progressistes.

Així mateix, hi pot haver qui pensi que la intervenció de l’Estat de cara a millorar les condicions de vida de la gent és dolenta, que d’estat el mínim, que la gent no s’espavila si no ha de lluitar pel seu benestar, etc. Qui pensi això considerarà que allò que han de fer els poders públics és baixar impostos, encara que sigui a costa d’oferir menys serveis. I votarà opcions d’això que, en terminologia de la Revolució francesa (a la qual tant devem) se’n diu partits de dretes.

En la discussió política diària hi ha tot un seguit de valors implicats, als quals es fa cas si es vota una determinada opció o una altra. En l’emmarcament ètic, posem per cas, ha tengut (i pens que, malgrat tot, encara en deu tenir) molt de pes la moral cristiana. Des d’aquesta cosmovisió, entre posar barreres infranquejables i acollir immigrants s’han d’acollir persones nouvingudes (perquè tu vares ser immigrant a la Terra d’Egipte, recordem la Bíblia). Entre explotar els treballadors de mala manera i repartir una mica les coses perquè tothom tengui una vida digna, s’opta per la segona opció (doctrina social de l’Església). Entre fer créixer les desigualtats entre la gent i disminuir-les s’optaria per disminuir-les. Etcètera.

A l’altra cara de la moneda, hi trobam la visió darwinista del món, en què els forts han de poder acomplir el seu projecte de vida, encara que siga a costa dels més febles. Així, hom considera que s’han de posar barreres / fronteres, en comptes de diluir-les, que s’ha d’intentar aconseguir el màxim de beneficis empresarials (perquè això també afavoreix els treballadors), que les desigualtats no necessàriament són dolentes (perquè així, els que estan a sota de la piràmide poden aspirar a voler anar per amunt). Etcètera, també.

Tot plegat, emperò, ho desquadra la incoherència. Si algú que es considera cristià, posem per cas, pensa que al mateix temps ha de posar el màxim d’obstacles a les persones que vulguin venir a viure entre nosaltres, o considera que és ben lícit que els treballadors malvisquin mentre els molt rics paguen uns impostos baixíssims, etc, ja s’ha tocat fons, perquè aleshores tot esdevé ‘líquid’ (gràcies Zigmunt Baugman!), i qualsevol cosa és permesa, en política. Com ara la mentida, que ja no penalitza.

El súmmum de la desconnexió entre valors i vot es produeix quan algú vota per estètica. Quan algú vota perquè un determinat personatge dona una determinada imatge. Tot i que, ai las!, la imatge sol dur valors incorporats. Algú blandint una arma, o cavalcant dalt un cavall, o envoltat només de mascles, desprèn uns determinats valors. No fa falta que expliqui res. Ja ho diu tot a través de la imatge. De vegades, només de vegades, és veritat que una imatge val més que no mil paraules.

Els educadors, si més no, hauríem d’esperar a tenir una societat en què un gruix cada vegada més gran de persones votin d’acord amb els seus valors, amb els seus plantejaments ètics, amb la seua visió del món.

Suscríbete para seguir leyendo