Lliçons de França

Comparar és humà, molt humà. Quan volem entendre algun fet polític, econòmic o social, mirar el que passa a altres països és el primer que se’ns ocorre. Sobretot a països veïns, molt propers i adequats, perquè la base de comparació és similar. Per a nosaltres, França és el més clar. No és un país qualsevol, la Revolució francesa va donar peu a la modernitat, els francesos van inaugurar el nou món tallant el coll al rei, abolint la monarquia i fundant la república. Queda el pòsit d’una societat que es mobilitza sovent i ho fa de manera abrandada. Per posar quatre moments recents: la revolta de la banlieu el 2005; la revolta de les armilles grogues el 2018; les protestes contra la reforma de les pensions del president Macron el passat hivern; i ara mateix, la segona revolta de la banlieu.

El 2005 es va inflamar la banlieu, els barris de les afores de les grans ciutats, sobretot París, Lió i Marsella, després de la mort de dos adolescents que s’amagaven de la policia. L’aleshores ministre de l’interior Nicolas Sarkozy —després president de la República i també el primer president condemnat a presó per tràfic d’influències, però això és una altra història— va qualificar els manifestants d’escòria. Després d’allò es varen invertir milers de milions d’euros en polítiques socials i urbanístiques als barris, però no ha funcionat. I la prova de que no ha funcionat és que des de fa tres setmanes són allà mateix on eren fa divuit anys. El 27 de juny, un policia va matar d’un tret a Nanterre a Nahel, un jove de 17 anys que conduïa sense carnet. La revolta ha estat brutal i no està clar que s’hagi acabat: més de 2.500 edificis incendiats; més de 12.000 cotxes cremats; més de 3.500 detinguts, cada vegada més joves —aquesta vegada el més jove de 11 anys, molts de menys de15. I molts de noms i cognoms que desmenteixen que siguin tots fills o nets de marroquins o algerians.

És evident que hi ha una avaria profunda en el model social, econòmic i polític francès. Una avaria que afecta als fills de la immigració, però que va més enllà. Una avaria que ha causat una esquerda que sembla que s’eixampla en lloc de tancar-se. I s’eixampla, perquè el món dels anys 50, 60 i fins als 70, era un món industrial, en el qual el gruix de la mà d’obra, també els que acabaven d’arribar, socialitzava a la fabrica, amb feines, jerarquies i carreres professionals prou ben delimitades, amb sindicats relativament forts i societats relativament cohesionades, etc. Ara ja no es així, ara, amb una mica de sort, els joves, sense formació, que han deixar els estudis, poden ser repartidors, en feines molt precàries i molt mal pagades, no tenen futur i el present és molt complicat. No és que l’ascensor social estigui avariat, és que no hi ha ascensor i pujar per l’escala és impracticable, perquè és molt estreta, amb els graons molt alts, i plena de gent que impedeix avançar.

A França —però no només a França— es constata un fracàs en cadena. Fracàs de les famílies, com la d’en Nahel, amb pare absent i mare que no pot arribar a tot. Fracàs escolar: nens que arriben malament a l’escola, on fracassen i el fracàs es veu ja justament en els primers tres o quatre anys, que sabem des de fa temps que són clau i marquen el futur d’una manera molt més determinant del que es pensava abans. I finalment, com a corol·lari ineludible, fracàs laboral. Fracàs individual i fracàs col·lectiu. La societat francesa s’ha polaritzat molt, amb una minoria de que arriba a la millor educació i a les millors feines, i una massa que no se’n surt. En aquests ambients la socialització es fa a través de la violència, les bandes i l’enfrontament amb les forces de seguretat. I els mòbils i les xarxes socials contribueixen a que el misto prengui molt ràpid.

La violència es cada vegada a càrrec de gent més jove i és una violència nihilista: destrossen els propis barris, cremem els propis cotxes, les pròpies cases i les pròpies escoles. Cremar-ho tot, per no arreglar res, però els que no veuen cap mena de llum al final del túnel no es solen aturar en subtilitats. A La Vanguardia entrevisten al neuropsiquiatra francès Boris Cyrulnik, que desenvolupa dos arguments que fan pensar. El primer és que la comparació correcta de la situació de les barriades dels afores de París, Lió o Marsella és amb les faveles de les grans ciutats del Brasil. Un lloc on hi ha molts joves, deixats de la mà de Déu i pels quals barallar-se amb la policia és un element clau de confirmació de la identitat. Lula ho va entendre i hi va enviar líders culturals esportius i va aconseguir portant cap a l’escola a prop de la meitat dels joves conflictius. I la segona comparació és política, amb l’Alemanya dels anys trenta, abans de l’arribada del nazisme. En situacions de desordre i trencadissa social fermenta la situació ideal per a l’aparició —democràtica, no ens enganyem— de l’home fort autoritari, Hitler a Alemanya, ja veurem qui i com a França i a altres països.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo