Si Sumar fos federalista
Se’n va fer una prova a la primera etapa d’Aznar, quan no tenia majoria absoluta, encara dins l’última dècada del segle XX. La turba aznarista havia passat de cridar «Pujol, enano, habla en castellano!» a corejar, segurament amb la boca més petita, «Pujol, guaperas, habla como quieras!» (com si haguessin de donar permís per parlar com hom trobi millor). Aznar depenia de CIU i del PNB per poder governar, i feia tot el possible per tractar bé aquestes formacions polítques. Va ser llavors quan, crec que de la mà de Josep Piqué (però no ho podria dir amb seguretat), hi va haver el projecte de fer que CIU fos el referent de la dreta a Catalunya i el PNB a Euskadi. De manera que el PP s’hauria presentat arreu (excepte a Catalunya i a Euskadi) i, en aquestes dues nacions, hauria donat suport als respectius partits de referència.
No s’inventava res, sinó que, senzillament, es copiava el model de la República Federal d’Alemanya, on, pertot arreu, es presenta la CDU (com a partit de referència de la democràcia cristiana europea), excepte a Baviera, on es presenta la CSU (de la mateixa referència).
Resulta evident que la proposta frustrada de la primera època d’Aznar hauria donat un cert aire federalista al Regne d’Espanya, absolutament allunyat del centralisme pràctic que avui dia ho aclapara tot. Si més no, hauria garantit els drets inherents a la pluralitat lingüística i cultural, i, probablement, la percepció per part del conjunt de ciutadans amb passaport espanyol d’aquesta diversitat seria avui dia diferent. Ja només hauria faltat que un any es cantàs a Eurovisió en castellà, un any en català i un any en euskera, perquè tot tengués un aire federal inqüestionable.
La cosa, emperò, va fracassar, com tots els intents tant federals com liberals, a Espanya. I avui el PP es presenta a Catalunya i al País Basc amb la mateixa tranquil·litat que ho fa a Castella-Lleó o a Extremadura (i, ai las!, al País Valencià o a les Illes Balears). Em referesc a la proposta d’un sector de la dreta dels norantes perquè, per ara, no he vist cap altra proposta federal que véngui d’Espanya. Cap ni una. I mira que hi ha hagut matraca sobre el 15M, la ‘nova política’ i totes aquestes històries! Però es veu que el federalisme no en forma part, no entra al guió, no eren a classe els líders de l’esquerra espanyola quan el mestre el va explicar.
Ara, a l’esquerra del PSOE, surt una nova proposta que es reivindica com a federalista. Es tracta de Sumar, amb les referències perifèriques que hi ha anat afegint (als nostres països, notòriament, Compromís pel País Valencià, Catalunya en Comú i Ara Més, a les Balears). Però, malgrat tots els malgrats que s’hi vulguin contraposar, la proposta, per molt que s’ho reclami, no és federalista. Ho seria, per exemple, si garantís a Compromís, en cas de treure prou diputats, poder formar grup parlamentari propi a les Corts espanyoles. Ho seria si la marca fos Sumar a l’Espanya estricta i Compromís al País Valencià o Ara Més a les Illes Balears. Ho seria si cada partit dissenyàs la seua campanya dins el respectiu àmbit territorial. Ho seria si, ben clarament, el cap de cartell fos Yolanda Díaz a Espanya i, exactament en la mateixa mesura, Joan Baldoví al País Valencià i Vicenç Vidal a les Illes Balears.
Però, certament, el federalisme no és el fort dels espanyols. No hi ha a Europa cap estat que compti amb les característiques pròpies tan clares com el Regne d’Espanya per ser un estat federal, però tots els intents en aquest sentit han anat fracassant un darrere l’altre. A la Història em remet. De fet, com diria Josep-Lluís Carod-Rovira, perquè hi hagi federalisme hi ha d’haver voluntat de federar-se. I, de moment, no hi ha hagut ningú que hagi expressat ben clarament que es vulgui federar amb nosaltres. La sentència posa de manifest una altra cosa molt important: el federalisme passa per la independència -és a dir, per la capacitat sobirana de decisió- d’aquells que volen federar-se. Per tant, la independència de les Balears, de Catalunya o del País Valencià és prèvia a qualsevol tipus de federació.
A hores d’ara, i atenent a allò que estam escoltant i llegint, sembla molt més factible la independència de qualsevol dels nostres països que no la constitució d’un estat espanyol de caire federal. També pens, posem per cas, que a les Balears estaríem més ben disposats a federar-nos amb Catalunya que no ho estarien a Extremadura o a la Rioja. I, al cap i a la fi, mentre ens debatem en disputes i disquisicions més o manco partidistes, el tren del federalisme torna a passar sense que ningú gairebé ni ho noti.
Suscríbete para seguir leyendo
