Abril i el poeta

Ja ens advertia el poeta T. S. Elliot fa uns quants anys. Des de llavors ençà... «Abril es el mes más cruel; engendra lilas en tierra muerta, mezcla recuerdos y anhelos, despierta inertes raíces con lluvias primaverales. El invierno nos mantuvo....». Però també un altre poeta, Jorge Guillem, s’apresurava a dir-nos, «¡Cuánto abril». Advertències, premonicions, sentències tal vegada. Literatura i realitat a través dels segles. De tota manera ara i avui és abril, el moment àlgid i tremolós de la primavera encara que el poeta emèrit per la gràcia de Déu es posava rotund quan escrivia que «la primavera és una merda». Malgrat tot el fet, la qüestió és inevitable; vivim dies de l’abril i això pot tenir conseqüències. Doloroses, alegres?. El temps, els dies que passen, ho diran. O no, en paraules de l’ínclit Rajoy que al paradís sigui. Abril és l’alegria de l’hoteler tristot i avorrit a l’hivern, ara amb ulls de cobdícia i avarícia -el pecat més notable d’un sector de la societat eivissenca- quan a la fi pot obrir portes...sense cambrers, ni cuiners, ni conductors. No importa -però si importa- rebrà clients que ja és hora de fer caixa. D’altra banda és Setmana Santa i si el PP no ho impedeix, demà al West End de Sant Antoni per pressions de l’anomenat Fomento del Turismo i de l’alcalde Marcos Serra ressuscitarà, al·leluia, al·leluia, Nostre Senyor Jesucrist. Llavors tot el territori de Portmany es declararà oficialment àrea urbanitzable. Perquè d’això es tracta, de construir. Rosa R. Branchat viatja a Barcelona i abril és el més cruel. Feliç dilluns de Pasqua.

Suscríbete para seguir leyendo