L'any que comença

L’any que comença ho fa amb una sèrie de reptes nous i amb d’altres components que són, com diríem per aquí, vells i mals de coure. I això ocorre, com no podia ser d’altra manera, tant a nivell local, com a nivell interinsular, com europeu o internacional/global. La Humanitat té reptes que combinen elements nous i d’altres vells. I faran falta cada vegada més destreses i habilitats per poder-los fer front d’una manera mínimament adequada.

Les elevades temperatures que ens han acompanyat durant tot el mes de desembre ens fan avinent que la qüestió del canvi climàtic no forma part de cap ideologia específica que ens vulgui fer entrar el clau per la cabota, sinó que constitueix una evidència científica que cada vegada tenim més present. A les Balears, aquest desembre, hem gaudit d’unes temperatures autènticament canàries. Més d’un dia s’ha pogut anar en mànega curta, i, si les dates no fessin una mica de respecte, encara hauríem pogut anar de platja sense gaires emperòs. Les buganvíl·lies estan tropicalment esplèndides, i fins i tot alguns baladres han conservat algunes flors (diuen que es pot anar a nedar mentre els baladres estiguin florits, ni que sigui una micona). La sequera ha esdevingut pràcticament crònica a moltes àrees del Mediterrani occidental (i de molts altres llocs a latituds semblants a la nostra; a latituds més meridionals, provoca desastres humanitaris de gran abast). I difícilment podrà haver-hi acords suficientment potents entre governs per pal·liar aquesta situació, perquè el planeta ha anat a ritmes diferents. A la nostra part del món, la industrialització va fer possible el desenvolupament econòmic, però també va portar les dificultats actuals a l’hora de gestionar la nostra relació amb la natura. A d’altres indrets del planeta, emperò, als llocs en vies de desenvolupament, ara estan cremant els cartutxos que nosaltres hem cremat en segles anteriors. I no crec que estiguem en gaires condicions de poder exigir que no ho facin, és a dir, que no aportin la seua part d’embrutiment al conjunt del planeta (quan nosaltres ja hi hem aportat la nostra). Ara bé, cal gestionar d’alguna manera el fet que tots vivim sota un mateix sol, en una mateixa terra, i que, per tant, ens veim obligats, vulguem o no, a compartir problemes, per tal de gestionar de la manera més adequada el nostre futur.

L’any comença també entre conflictes bèl·lics no resolts, un de ben present i un grapat d’oblidats. El present, per descomptat, no tardarà a complir un any: es tracta de l’agressió militar de Rússia a Ucraïna. Durant els primers mesos, vàrem quedar impactats per un fet que pocs havien previst i del qual, en qualsevol cas, pràcticament ni se n’havia parlat. A la Unió Europea, com sol passar, als dirigents se’ls va quedar cara de bàmbols, i les reaccions han estat a pas de tortuga i força tímides. No sé on seria ara mateix Ucraïna si no hagués comptat amb el suport completament desacomplexat dels Estats Units d’Amèrica.

I, com acab d’apuntar, un conflicte més visible en tapa d’altres que ho són menys. Com ocorre, per exemple, amb el sempre amenaçat (i bombardejat) Kurdistan. Aprofitant que totes les mirades estan pendents d’Ucraïna, Turquia ha atacat posicions kurdes dins Síria, esporàdicament dins Iraq, i, per descomptat, dins la part kurda que es troba sota sobirania turca. No hem fet honor, de cap de les maneres, a la valentia de les dones kurdes de Kobani, de Rojava, ni a totes les sacrificades forces del Kurdistan que han constituït l’avantguarda en la lluita per la llibertat en una bona àrea de l’Orient mitjà.

I qui diu el Kurdistan diu el Iemen, el gran conflicte oblidat, on les dues potències imperials de la zona de predomini islàmic es disputen la seua primacia. Em referesc, per descomptat, a l’Aràbia Saudita i a l’Iran. No ens anéssim a creure que d’imperialisme només n’hi ha de rus, de xinès i d’americà! Potències de mitjà abast també juguen a l’escaquer (en aquest cas més pròxim geogràficament) per tal de dominar el màxim territori possible. Més amagats encara queden d’altres conflictes, com el de l’Artsakh o el que enfronta exrepúbliques turcmèniques.

No tenim resolt encara, ni bon tros fer-hi, el futur abastament energètic de la nostra part del món, ni el control dels preus, ni el control de la crisi econòmica post-covid, ni els elements necessaris per fer minvar l’esquerda entre els més poderosos i els que tenen dificultats per arribar a final de mes. Queda molt per fer i no estic segur que tot sigui possible. En qualsevol cas, estic convençut que 2023 donarà per a molts comentaris.

Suscríbete para seguir leyendo