La carestia de l’habitatge

La carestia de l’habitatge és un dels grans problemes generals, però especialment a les Illes Balears. Les tres províncies amb preus de lloguer més alts són Madrid, Barcelona i les Illes Balears. En la mesura que els principals factors que expliquen els preus del lloguer són la renda i el dinamisme de la població, aquests resultats no són estranys. Per raons històriques, Espanya és un país molt centrat en l’habitatge en propietat i amb un mercat de lloguer subdesenvolupat respecte altres països europeus. El problema de l’habitatge és molt greu, però a més, és un problema que està a la rel de diverses disfuncions socials, com els problemes d’emancipació tardana dels joves, la formació de famílies i la taxa de fecunditat, o la rigidesa del mercat de treball.

Renda i dinamisme es tradueixen a les Illes en un model econòmic extremadament estacional que acumula en uns mesos de l’any una pressió humana exagerada que incideix sobre el mercat de l’habitatge. Les Illes Balears, sobretot Ibiza, formen part del que en algun altre article he anomenat “l’Espanya superplena”, per contraposició amb l’Espanya buida o buidada. La carestia de l’habitatge a les Illes són diversos problemes connectats. La falta d’habitatge pels treballadors de temporada és un problema del sector turístic que correspon als empresaris turístics de solucionar. L’investigador mallorquí Antoni Janer feia notar dies passats al diari Ara com s’anomena “coliving” al que abans a Mallorca deien “llorigueres”. Es digui com es digui, es tracta d’allotjar treballadors de temporada en condicions més que dubtoses.

Els habitatges per als treballadors que han de venir de fora, la major part per treballar en els serveis públics com educació, sanitat, justícia, etc. són un problema que afecta el desenvolupament de la comunitat i que demana polítiques públiques. Sobretot si, com és el cas, els salaris dels mestres o els metges no distingeixen pel cost real de la vida. La competència del lloguer per viure amb el lloguer turístic és l’altre factor clau. A les Illes Balears, no és que faltin habitatges, n’hi ha molts de buits, però no estan al mercat bona part de l’any esperant treure’n el rendiment al pic de la temporada.

El Govern Balear va presentar ara fa dos anys i mig un pla d’habitatge per millor l’accés a l’habitatge dels residents a les illes, sobretot dels joves. Ara ha proposat limitar les compres d’immobles per estrangers. La justificació és la situació greu d’accés a l’habitatge i el fet que un percentatge molt important de transaccions de compravenda són protagonitzades per estrangers, sobretot europeus que compren per inversió i per dedicar els habitatges a segones residències. La primera vegada que vaig sentir parlar de restriccions a la compra de finques o immobles a no residents d’un país europeu va ser fa més de 25 anys quan un conegut americà, descendents de danesos, va explicar que no podia comprar una propietat a Dinamarca, perquè hi havia una prohibició estricta de venda a estrangers. En el cas de Dinamarca, aquesta limitació, que continua vigent, està establerta en els tractats d’adhesió a la Unió Europea i en el Tractat de Schengen de lliure mobilitat, i per tant és legal en termes de dret europeu. Altres països europeus tenen limitacions a determinades regions, com les Illes Aland a Finlàndia o el Tirol i altres regions a Àustria, per exemple. Fora de la Unió, Suïssa té restriccions importants a la compra de no residents. La casuística és diversa però, en general, les restriccions són l’excepció i no la norma.

No tinc coneixements jurídics per avaluar la viabilitat d’aquesta norma. Dic viabilitat i no legalitat, perquè les lleis s’estiren i s’arronsen depenent de molts factors. Ara bé, fins i tot suposant que aquesta iniciativa de limitació de compra als estrangers passàs els filtres legals, espanyols primers i europeus després, atesa la situació del mercat balear, no sembla que això pogués suposar una millora rellevant en l’accés a l’habitatge dels joves i els col·lectius més desafavorits a curt i a mig termini. Fan falta altres coses.

Al meu entendre hi ha tres claus per abordar el problema. La primera és veure que el principal fet diferencial respecte altres països europeus és la falta d’un parc públic de lloguer. En aquest sentit el sector públic ha de deixar de fer habitatge de protecció oficial de propietat i dedicar els recursos al lloguer. La segona és utilitzar els impostos pels habitatges buits. L’instrument existeix i són els recàrrecs sobre l’IBI. El que no està clar és que existeixi la informació per poder posar recàrrecs a l’IBI depenent de si l’habitatge està habitat o buit. La tercera és el control del mercat, no des del punt de vista dels preus sinó de la legalitat de l’habitatge turístic. Si és veritat, com diuen alguns, que hi ha tantes places il·legals com legals a l’Illa d’Ibiza, potser ja som al cap del carrer.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo