Un any més?

D’aquest any podem dir qualsevol cosa menys que hagi estat un any més, un any corrent, d’aquells que no deixen empremta, de transició, d’aquells en què ens costa recordar algun fet especial viscut. Els anys que discorren en una mar en calma, on tal volta la vida tan sols ens fa sentir els seus batecs en el dia a dia elèctric i frenètic del món esquizofrènic que vivim, preparant-nos per a futures tempestes.

Durant aquest any, any de pandèmia, hem pogut posar en valor l’essència de l’ésser humà, la seua infinita capacitat d’adaptació. D’un dia a l’altre ens vàrem confinar a les nostres cases, temorosos d’un enemic invisible que ens atacava sense pietat, en una guerra de guerrilles. No hi havia lloc segur, els espais comuns, els amics, la família, la gent, podien ser els pitjors enemics. Ens digueren que ja no ens podíem abraçar, besar, tocar... Distància social, mascaretes, extremar la neteja de mans i la higiene i la desinfecció de tot el que hagués pogut tocar qualsevol persona. Tancaren tots els establiments no essencials i el món es va aturar.

Imatges i noticies de morts i desesperança corrien a diari pels mitjans de comunicació. UCI i hospitals col·lapsats, valents i entregats sanitaris enfrontant-se sense mitjans al puta bitxo. A les 20.00 h sortir als balcons i terrasses per aplaudir a tots els professionals que dia a dia seguien jugant-se la vida. El ‘Resistiré’ del Dúo Dinámico com a banda sonora d’aquells solposts. Afortunadament a la Via Púnica en Vicent Planells, des del primer tram del carrer, i la família Maimó, a la primera cantonada del segon tram, es varen encarregar de vestir de festa el barri, amb posades en escena dignes dels grans musicals, nits temàtiques, música a la carta, sonaren les músiques més fresques i divertides. I després, les desfilades d’ambulàncies, vehicles de Protecció Civil, Policia Nacional i de la Municipal. Aquí he de dir que vaig descobrir que tenim un flota important de vehicles i que anaven ocupats per a dos agents cada vehicle, és a dir, que no és una llegenda urbana, a Vila hi ha municipals!

Onades, escalades, desescalades, corbes massa elàstiques que pujaven i baixaven com a muntanyes ruses. Xifres comentades, criticades, fonamentades, estudiades i analitzades amb estadístiques que es traduïen finalment en números, però no d’alguna cosa intangible, sinó de vides humanes segades, especialment del col·lectiu dels majors a les residències, on en uns mesos varen caure uns 30.000 majores i majors, el 38 % dels contagiats. I en total se n’ha emportat més de 80.000 persones. I, vull recalcar, persones, amb noms i cognoms, famílies destrossades que ni tan sols els varen poder dir adeu, ni varen poder rebre les abraçades, el contacte humà dels seus familiars i amics.

Davant tan devastador panorama, hem assistit a l’espectacle de determinats polítics i dirigents que han demostrat la seua poca sensibilitat i solidaritat. Preocupats tan sols per poder ocupar el seient més adequat. Conductes irresponsables de molts de ciutadans, incívics, negacionistes i altres situacions que fan dubtar de la preservació de la nostra espècie. Afortunadament, també tenim a l’altre costat de la balança una majoria ciutadana que ha aguantat estoicament tot el sofriment, les penúries d’una economia de guerra, el distanciament social, la por i la incertesa que han provocat l’esgotament en la població.

No, definitivament aquest no ha estat un any més, durant aquest any hem tengut molt de temps per pensar, temps d’introspecció, de meditació, per posar en valor allò que realment importa a les nostres vides: la família, la salut, els amics. Reconèixer-nos i estimar-nos una mica més cada matí quan ens miram al mirall, rodejats dels que estimam, connectats a la natura, font d’energia i de serenitat... i poca cosa més. Que no és poca cosa!

Avui, dia del meu aniversari, tenc ben clar que quan bufi la flama de l’única espelma que tendrà el pastís, no demanaré cap desig, sinó que tendré un clar i únic desig, que no pens abandonar en tot el que em resta de vida.

Suscríbete para seguir leyendo