Iolanda Bonet: “Vull que el fameliar sigui tan famós com Mickey Mouse”

La indústria de l’animació, amb empreses com Disney, han esdevingut una vertadera amenaça per als personatges populars, com és el cas del fameliar, un petit ésser que, quan surt de l’ampolla negra on viu, et demana “feina o menjar?” perquè li contestis amb què necessites que t’ajudi. A Eivissa, aquest petit ésser –que tradicionalment es captura la nit de Sant Joan– està representat a escultures i, fins i tot, es pot comprar en forma de figureta a algunes botigues. Però no el trobarem a camisetes, motxilles o pastissos d’aniversari, a diferència dels protagonistes de les principals pel·lícules d’animació. “Una de les meves aspiracions és que el fameliar sigui tan conegut com Mickey Mouse”, assegura Iolanda Bonet, professora jubilada, escriptora i investigadora dels fameliars. “Costa de mantenir la seva figura, perquè no el veus a través de tantes imatges, com sí que passa amb Frozen, per exemple”, reconeix la divulgadora, tot i que la seva visió és en tot moment encoratjadora.

"Les tradicions han de poder-se adaptar perquè, si no, acaben desaparegudes”

Iolanda Bonet

— Professora i escriptora

A partir d’un petit treball de camp, l’escriptora ha consultat una trentena d’escoles per comprovar si el seu alumnat coneixia la figura del fameliar: “Més de la meitat deien que sí, sobretot a Santa Eulària, que és d’on prové la seva tradició”, assenyala amb orgull. De fet, al col·legi Sa Joveria, la mestra Sònia Ferràndiz ha posat en marxa una nova pràctica, que és incloure el fameliar dins dels contes que fan a classe. Segons Bonet, una de les claus per preservar aquest personatge és “adaptar-lo a les necessitats actuals”, i introduir-lo en els contes n’és una d’elles. Alhora, es mostra conscient dels canvis que ha patit la representació del fameliar, un ésser que –realment– viu només dins la imaginació. Inicialment, i d’acord amb les descripcions que va fer el folklorista Joan Castelló Guasch, es considerava que era “un ésser molt petit, famèlic, molt lleig, que no aixecava més de dos pams del terra, que tenia els braços i els dits molt llargs, i que no aturava de remenar-se constantment; era un esperit amb forma humana i el seu cap era com un meló petit”. “Ara, quan el representen, s’assembla més als personatges de les pel·lícules. Té faccions menys infantils, és més punyeter i tothom li fa orelles molt grosses”, concreta.

Ara bé, Bonet considera que aquestes adaptacions són bon símptoma i quelcom necessari a l’hora de preservar les tradicions i la cultura popular. “Si no, acaba desapareguda i dins una biblioteca”, adverteix Bonet, qui té esperances de mantenir la cultura eivissenca, “no només a través de les discoteques”. Precisament per això, ja existeixen noves variacions del fameliar, conscients de la nostra realitat actual. Per exemple, a la cançó d’Isidor Marí, ‘En Pere Bambo i es fameliar’, en lloc de demanar feina o menjar, “ciment i asfalt, o menjar! / reclama es nou fameliar”. Per a Bonet, referències com aquestes tenen una interpretació molt clara: “Aquests personatges són com nosaltres”. L’experta recorda altres casos similars, com “els minairons de Catalunya; els dimonis boiets de Mallorca o els trols, d’Islància, que són molt dolents”. En canvi, a Eivissa no trobam personatges així, tret d’algun puntual, com el gegant des Vedrà. Ben igual que la gastronomia, les festes o la roba, el folklore és diferent a cada territori perquè es veu condicionat per factors com la geografia, la terra, la mar o el clima”, apunta la investigadora. “Cada illa i cada terra dissenya, al llarg dels anys, els seus propis personatges, i els representa a partir del que és. I els fameliars són com nosaltres: menuts i amb predilecció pel bon menjar”, conclou.