"I si sortim a caçar mòpies en lloc de Pokémons?"

“El record més viu que tenc d’anar a caçar mòpies és ja de gran, amb 17 anys. Érem un grupet d’amics que ens havíem ajuntat en una finca i estàvem de festa. Xerrant, una de les al·lotes va dir que no sabia què eren les mòpies. Sèiem en cercle i vàrem dir 'què feim?' i li vàrem acabar fent la broma entre tots. Va ser icònic”, recorda Pau Gelabert, director del curtmetratge 'L’extinció dels mopis', presentat el passat mes de juliol a l’Atlàntida Film Festival. Aquesa experiència és una mostra del que la reflexió que hi ha darrere la seva òpera prima, que va néixer com un projecte de classe al CEF i que consisteix a un fals documental on un investigador fa una recerca sobre el que està passant amb les mòpies.

En un moment en què tot és “immediat i consumible”, el realitzador torna a aquesta criatura del folklore mallorquí, associada als infants, per demostrar que encara ens poden fer “crear records divertits”. “El millor de les tradicions és que puguin progressar i que s’adaptin. I quan aquestes es transformen és quan les agafen els joves”, apunta Gelabert, qui adverteix que “la globalització és una amenaça i, per això, cal trobar l’equilibri entre la desaparició i canviar-la massa”. Per exemple, proposa: “Perquè no feim una aplicació per anar a caçar mòpies en lloc de Pokémons?”.

Les mòpies fan que els nins petits aprenguin a gestionar la seva por i a interactuar amb la gent

Pau Gelabert

— Director de ‘L’extinció dels mopis’

En el curt, el ritual de sortir caçar mòpies esdevé el símbol per xerrar d’un fenomen que va més enllà d’aquesta pràctica en desús. “No deixem morir aquesta narrativa i aquesta fantasia. Si perdem tot el suc de les nostres històries, estam perdent també una part de la nostra identitat, i això és molt perillós”, alerta el realitzador audiovisual. Tot i que el risc no és només de pèrdua de patrimoni: “Les mòpies fan que els nins petits aprenguin a gestionar la seva por, a interactuar amb la gent, a jugar i entendre que et facin bromes, a no tenir por de la foscor… Ens ajuda a desenvolupar-nos”, reflexiona. A més, el director destaca el paper de la imaginació. “El més divertit és que tothom té por de les mòpies perquè ens imaginam allò que ens fa més por. És una criatura de tradició oral, de la qual no hi ha imatges”, assenyala.

El fet que les mòpies només visquin dins la imaginació va suposar un repte quant a documentació, al mateix temps que va enriquir el projecte. “A internet no trobava gens d’informació. Així que les padrines van ser la meva eina principal, d’on vaig treure la informació”, explica. El més curiós va ser posar en comú la representació que cadascú havia fet de les mòpies al seu cap. “Alguna se l’imaginava com les bubotes, una altra com ocells, i jo sempre me les he imaginat com panteres”, manifesta el director.

Molta gent de l’equip tècnic de ‘L’extinció dels mopis’ desconeixia aquesta figura

Pau Gelabert

— Director de ‘L’extinció dels mopis’

El mateix procés de creació del curtmetratge va permetre a Gelabert reforçar-ne la tesi. Molta gent de l’equip tècnic desconeixia la figura de les mòpies i això també va permetre extraure algunes conclusions. “La majoria dels que no els coneixia són castellanoparlants, de pare o mare no nascuts aquí, o de Palma”, reflexiona Gelabert, qui hi afegeix el factor de l’edat: “Són sobretot els més joves els que ja no saben què són”, a excepció dels qui formen part d’un espai o participen en campaments d’estiu, on encara es manté viva la tradició.

Una qüestió d'humor

‘L’extinció dels mopis’, en la vida real, demostra com els canvis en l'estil de vida modifiquen la nostra cultura, fins al punt de posar-la en perill. Les mòpies, a Mallorca, o el fameliar, a Eivissa, són éssers nascuts en entorns rurals. I la seva pèrdua és conseqüència de l’abandonament del camp, entre altres factors. “Aquests jocs i tradicions pertanyen a un sistema de vida diferent del d’ara. La relació entre els adults i els infants era diferent, així com els jocs, que es desenvolupaven en un entorn rústic i rural, on hi havia arbres”, esbossa Catalina Valriu, escriptora i Doctora en Filologia Catalana i en Antropologia. Com a experta en literatura oral –especialment, llegendes i rondalles– i en literatura infantil i juvenil, apunta que activitats com aquestes “entretenen els adults i fan anar vius als petits". Ara, però, es mantenen vives només dins una formació més aviat reglada, com són les colònies o els campaments: “Ha deixat de ser un joc espontani”, sentencia.

La forma de riure és molt característic de cada poble, el que ens fa gràcia ens defineix

Caterina Valriu

— Filòloga

Sigui com sigui, mantenir viva aquesta pràctica significa preservar una part de la nostra identitat, que s’explica en bona part a partir del nostre sentit de l’humor. “La forma de riure és molt característic de cada poble, el que ens fa gràcia ens defineix”, manté Valriu. En aquest sentit, caçar mòpies “s’insereix en una llarga tradició de jocositat i humor popular, que és fer bromes als infants i adolescents, i que prové del món menestral”, explica la filòloga. “Prové del moment en què hi havia molts aprenents –teixidors, fusters, sabaters…– i de contextos religiosos, com les escolanies, on els nins cantors vivien en comunitat”, afegeix.

Cap a la uniformització dels costums

“La societat sempre ha necessitat una via d’escapament, i aquests jocs en són una resposta”, comenta l’escriptora. “De fet, abans hi havia un període nomenat ‘Llibertat de desembre’, en què els nins i nines eren els protagonistes, i podien fer coses que la resta de l’any tenien prohibides. Això passava a tota Europa, i començava el sis de desembre, per Sant Nicolau, el patró de la infància”, relata Valriu. A aquest origen també es vinculen altres bromes, com “enviar a comprar ‘polvos d’estar aquí’, per exemple, o anar a comprar el ‘motllo de fer bunyols’”, uns acudits que han tengut –fins i tot– versions gastronòmiques. “També tenim els pastissos que pareixen una cosa i després són una altra, com ara les greixoneretes de sopes”, diu l'experta.

La pèrdua de tradicions suposa una uniformització de tot i fa que cada vegada siguem més iguals

Caterina Valriu

— Filòloga

Tots aquests exemples són la prova del procés de pèrdua de tradicions que està patint la cultura balear, igual que moltes altres. “Suposa una estandardització i una uniformització de tot –de menjar, de vestir, de xerrar…– i fa que de cada vegada siguem més iguals en tot. Tothom vesteix texans i menja pizza”, lamenta Valriu, qui insisteix que hem de reflexionar sobre el folklorisme. “Sempre hem mirat el folklorisme com una cosa dolenta, reduïda als cossiers d’Algaida ballant davant dels turistes a Cal Dimoni”, denuncia. Però avui dia va més enllà: “Trobam gegants, ball de bot i dimonis al Correllengua, tenim molta producció de llibres il·lustrats que recuperen figures com Maria Enganxa o el Drac de na Coca en contextos d’esplai. Hem de reivindicar tot aixo, perquè el folklorisme també ens pot ajudar a conèixer allò que som”.