Aquell dia 7 de gener de 1972 el cel pareixia de color de cendra i el fred es deixava sentir d’una manera com no pot ser altre que la d’un dia de gener de plom, sense vent i sense lIum, gelat i avorrit, en que ni tant sols els teulats s’atrevien a piular.
No es sentia res, no es movia ni una fulla, només es sentia el fred i la remor de les pedretes del camí quan caminava i aquella falta de lIum que angoixa perquè era un dia dels més durs i l'hivern marcava el ritme de les coses tal com en ell és habitual, paralitzant moviments i congelant tota forma de vida.
En el petit trajecte entre la botiga de ca s’Àngel -o can Plana- situada vora la carretera des Cubells i la nostra casa, caminava distret enmig del silenci i la gelada.
No puc recordar si venia de sa Raval o si havia anat a comprar algún encàrrec a aquell comerç, estibat de tota classe de mercaderies quan, passat cas Fuster, just passat can Bernat Toniet o casa de na Maria sa catalana, vaig sentir aquell tro, com una estranya explosió que va retronar amb força enmig del silenci, ribotant en cada pujol, cada canal i cada costera de la serralada fins arribar al coll de Sant Josep.
Aquell tro acabava de fer miques la vida de desenes de persones, famílies senceres.
Vaig quedar molt sorprès, què havia passat? Com era possible un tro del cel en un dia com aquell?
Un tro del cel sense poder veure un llamp que el precedia? D’on podia venir aquell tro si, tanmateix, no hi havia cap tipus de núvol perque tot era tapat per aquell coixí d’humitat aferrissosa?
No era temps de tronada, de fet només es va sentir aquella explosió, com quan fan pedra en una pedrera a son de mines.
Un avió s’acabava d’estampar contra les Roques Altes, a sa Talaiassa de Sant Josep, i havien mort més de cent persones.
Al cap d’unes dos o tres hores, a la tarda, la campana de l’església repicava com mai l’havíem sentit a repicar, en un toc interminable i molt inquietant, el toc d’alarma general que anuncia una desgracia o un accident.
Un avió de passatge estavellat
Alguna cosa anava malament, era el que ens anunciava aquell repic de campana en aquella tarda trista i malaurada.
Poc a poc es va anar sabent la terrible notícia: un avió de passatge s’havia estavellat contra ses Roques Altes.
Aquell fet, per fi es va comunicar oficialment i va encapçalar els noticiaris de la ràdio nacional.
Al principi hi va haver una gran confusió perquè s’especulava que el Caravelle s’havia perdut a la mar, però un vesí de la part de ponent de la serra va veure com l’avió esclatava contra les roques i tot estorat va correr a comunicar allò que acabava de presenciar. Unes hores després, les persones que per curiositat havien pujat a sa Talaia tornaven amb la cara descomposta, mai havien presenciat una cosa tan horrible.
Ningú, ni tant sols els veterans de la darrera guerra, havien vist tantes persones mortes juntes, uns estralls com els de varis bombardejos massius a la vegada, una cosa que pareixia mentida, un desastre sense precedents.
La resposta a aquella desgràcia s’hagué d’improvisar a una velocitat insòlita en una societat que no estava preparada per un desastre de tal magnitud.
Fins i tot va ser necessari obrir un camí amb una maquina de cadenes fins a l’epicentre de l’accident perquè no hi havia camí, només unes feixes de cultiu de ferratges i figueres en el Racó d’en Jaume Torrer, unes rotes guanyades al bosc a força d’escoda i aixada-gall, forns de calç i sitges de carbó.
La primera víctima -o el que quedava d’ella- es va trobar al girador del camí de carro que baixa cap a la païssa des Murteret d’en Gustinet, a uns 250 metres, o més, del lloc de l'accident.
Alcohol per suportar l’horror
L’endemà es mobilitzaren els pobres soldats de reemplaçament per anar a recollir les víctimes. Primer va arribar una llarga filera de camions militars coberts amb les típiques lones de color verd que pujaven barda amunt. Després, hores després, en una imatge terrible, la petita plaça de l’església plena de vehicles militars, camions i land-rovers i el bar de Can Bernat Vinya -amb totes les taules i cadires arrambades vora els murs- estibat de soldats als quals s’oferia barra lliure de conyac, cassalla i begudes fortes, l’única anestèsia possible per enfrontar-se a un suplici com el que hagueren de suportar.
Soldats, sergents, oficials, guàrdies civils i voluntaris amb la cara desencaixada i els ulls vermells, ofegant en alcohol aquell horror enmig d’un trist silenci.
De la Península i en diferents avions es varen fer arribar els més de cent taüts que eren necessaris.
Els soldats de tropa varen ser els escollits per anar-los omplint, no va ser possible fer cap identificació, era una feina impensable en aquell temps, senzillament els varen anar omplint i després, a cada caixa figurava un nom i, tanmateix, tots els morts eren allí.
Tota aquella tropa es va ocupar també de carregar les caixes i tornar-les a descarregar i, finalment, les dipositaren dins de l’església de Sant Josep que s’havia buidat completament per poder acollir les 104 víctimes.
Cap camió va caure pel barranc, barda avall en qualsevol revolt com els des Canal de sa Geneta, o els de sa Font de sa Fibla, vora can Reganetes, en aquell camí estret i perillós i en l’estat de xoc en què devien conduir els soldats conductors, i va ser tot un miracle.
Una pel·lícula de terror
Des de les tribunes de l’església, com que tothom podia circular lliurement i els garrits erem espectadors d’aquella pel·lícula de terror, varem poder veure una imatge esfereidora: tot el terra de l’església totalment cobert de taüts enfilerats i uns altres soldats sanitaris sulfatant meticulosament substàncies desinfectants per damunt les caixes de fusta.
No fan falta fotografies per recordar imatges com aquesta, es queden gravades d’una manera que mai es pot oblidar.
Mentrestant, a la Vila d’Ibiza s’hagué de preparar un cementeri per poder enterrar els més de cent morts i va ser el principi del Cementeri Nou de Vila, excavar més de cent tombes i també tancar el recinte amb un mur de blocs de dos metres d’alt per després poder-lo referir i emblanquinar.
No puc saber si també varen ser els soldats els encarregats, ja havien fet prou feina i ja no s’aguantaven dempeus, probablement es mobilitzaren empreses i obrers, tot es va fer a escarada, no es podia esperar.
Als dos o tres dies es celebrà el funeral en aquell temple de Sant Josep ple de taüts i com que no s’hi cabia estaven la porxada, les tribunes i la plaça plenes de gent.
També als dos o tres dies una avioneta fumigava amb desinfectant tot el bosc des de la part de baix fins a les planes de més amunt i les roques contra les que es va destrossar l’avió.
Algú es va encarregar de recollir totes les restes de l’avió, les famoses caixes negres també varen apareixer.
El cert és que no va quedar res, només algun pern o petits bocins de xapa d’alumini.
Es comentava que la part de la coua i de la popa havia quedat baix, encara que la major part de l’aparell va esclatar a la part de dalt de ses Roques Altes.
Es suposava que els pilots, confusos en el rumb i en l'alçada i sense visió a causa de la boira baixa, varen fer un intent desesperat per alçar l’aparell, però ja va ser impossible.
Aquell vol procedent de València havia de començar l’aproximació a l’aeroport per damunt de la mar, com és habitual, pero es va desviar sense que ningú se n’adonés. La visió devia ser tant dolenta que ni tant sols es Vedrà pogueren veure, suposadament, perquè si l’haguessin vist haurien pogut pensar que alguna cosa no anava bé i haurien revisat l’altímetre, comunicat amb la torre de control, qualsevol cosa.
De repent la senyal de l’avió al radar degué desapareixer i la desesperació dels controladors de la torre de l’aeroport davant un fet tant inusual va començar a assolir límits insuportables, cada segon que passava sense rebre contestació els hi tallava la respiració i els hi accelerava el batec del cor en un martiri que va donar pas a donar l’alarma quan ja va ser impossible obtenir cap informació més.
Era el dia després dels Reis de l’any 1972. Només podem imaginar que ningú, llevat del pilot i del copilot, s’adonà de res.
Simplement varen morir de manera instantània, fins i tot alguns d’els passatgers devien estar dormits, tot això són suposicions, és clar, només ens queda fer suposicions i desitjar que descansin en pau i que no tornem mai més a viure una tragedia com aquella de la qual ara es compleixen exactament 50 anys.
