Posteriorment, aquesta cavalleria passà a la família dels Quint i també se la conegué amb aquest nom i, per successió hereditària, passà al convent dels frares dominics del convent eivissenc de Sant Vicent i Sant Jaume.
Recordem que amb la conquista catalana de 1235, els tres consenyors de l’illa tenien l’obligació de mantenir cavalleries o cavalls armats per a la defensa dels seus territoris respectius i la cavalleria de l’Alcudia corresponia al quartó de Balansat, de Guillem de Montgrí. Aquesta cavalleria havia estat en primer lloc de Ramon de Talamanca, que era lloctinent de governació de la Corona d’Aragó a Ibiza entre 1377 i 1405.
Quan l’illa es dividí en municipis, aquest territori passà al de Santa Eulària i quedava adscrit al poble de Jesús.
El molí des Puig d'en Valls i altres elements patrimonials
L’element etnològic més destacat d’aquest indret és el molí fariner, mogut per la força del vent que es troba al cim del puig d’en Valls, que domina el nucli de població. És una torre cilíndrica dotada inicialment, amb vuit antenes i que Joan Marí Cardona diu que ja era construït el 1791 i que deixà de moldre cap a 1940. A les darreries del segle XX fou comprat pel Consell d’Ibiza i Formentera i va ser restaurat i es dotà ara de sis antenes, com la majoria dels molins de les Balears.
El Puig d’en Valls és un terreny ric en restes arqueològiques i així Artur Pérez-Cabrero reporta excavacions realitzades el 1906 que confirmen que el territori era ocupat per pobladors feniciopúnics. Anys més tard, Carles Roman també realitzà altres excavacions que confirmaren les dades del primer. Algunes de les peces arqueològiques trobades formen part de la col·lecció que Rafael Sainz de la Cuesta donà al Museu Arqueològic d’Eivissa.
També són destacablescom a elements patrimonials la torre de sa Blanca Dona, torre de defensa predial que destaca per trobar-se en un terreny completament pla, té dues plantes i es troba a la vora de la carretera que, des del poble, va a Can Negre. També és semblant la torre de Can Negre, situada en un terreny elevat, com sol passar freqüentment, en torres d’aquesta classe. Les dues són catalogades com a bé d’interès cultural.
Dins del territori del poble del Puig d’en Valls es troba el monument al Cor de Jesús. La primera pedra del monument fou beneïda el dia 29 de desembre de 1946 i fou inaugurat el 12 d’octubre de l’any següent pel bisbe Antoni Cardona Riera Frit. Aixecat sobre el puig de na Ribes, en un solar que abans havia ocupat un antic molí fariner, conegut com molí d’en Garroves o de na Ribes.
La importància estratègica del Puig d’en Valls es veu quan el capità Josep Clapés Juan -conegut com historiador Josep Clapés- va proposar artillar el Puig. Recordem que hi va haver una forta campanya per dotar les Balears d’una defensa davant la possibilitat que alguna força estrangera volgués invadir les Illes. Després de la pèrdua de Cuba es temia que els Estats Units d’Amèrica s’expandís cap al Mediterrani i ocupàs les illes; es feren les defenses del cap Enderrocat a Mallorca i poca cosa més.
Macabich apunta en la seua obra que l’antic camí de Santa Eulària no passava voltant la badia, com sempre hem vist, sinó que anava per l’interior del Pla de Vila i passava vora el Puig d’en Valls.
Quan pertanyia al poble de Jesús
Durant molt d’anys, una altra part important del poble de Jesús era el territori que va des del Portalet cap a Vila i Sant Rafel, que comprenia les véndes de Can Cirer, l’Horta i es Puig d’en Valls, que alguna part seua, constituïren la nova parròquia. Era formada per hisendes que pertanyien, en bona part, a famílies benestants de Vila i que solien ser cultivades per mijorals i que a més de terra de secà, solien tenir algun redol d’hortada.
Durant els anys vint del segle passat vora el Puig d’en Valls, el Cercle de Caçadors organitzava tirades de galls; però de les autèntiques, en les quals es mataven els galls amb escopetes. Solien posar-se el caçadors a una distància superior als 50 metres. Després passaren aquesta activitat al molí de sa Punta, al començament de la Platja d’en Bossa. Se solia realitzar pel dia de Sant Jaume.
És amb la II República que es comença a construir al voltant del Puig algunes cases per obrers, que acostumaven treballar a la ciutat. Alguns d’aquestos habitatges es feren sobre terrenys de la gran hisenda de s’Olivera, que era propietat de Bartomeu de Roselló i per aquest motiu la finca també rebia el nom de s’Olivera d’en Roselló. Pens que Roselló Tur degué donar algun dels solars, com va fer pel mateix temps Carles Roman, que cedí els terrenys per aixecar cases per a treballadors a sa Capelleta, vora el Puig des Molins. Aquest fet ho demostraria la petició que feren el 1933 i que reiteraren el 1935 un grup de colons perquè al redol se li posàs el nom de Colònia Roselló.
En la Postguerra augmentaren el nombre de cases que iniciaven el nucli poblacional i els infants acudien a l’escola de Jesús i alguns a Vila, ja que la distància era semblant. És de tots conegut que molts del nous habitants del Puig d’en Valls procedien del pobles de Sant Mateu d’Albarca i de Santa Agnès de Corona, dos pobles amb una agricultura molt precària a causa de la constitució dels terrenys i de la manca d’aigua.
La creació de la primera escola
Quan parlam d’un poble, sempre es posa en primer lloc dos edificis singulars: l’església i l’escola, que amb els regents ajuden a donar fesomia al poble. Vegem com anaren aquestos dos edificis i la seua difícil gestació.
A petició dels vesins i a proposta del Consell Diocesà d’Ensenyança Primària, el Ministeri d’Educació i Ciència acordava la creació d’una escola al Puig d’en Valls. Era el que es coneixia com una escola de Patronat. Eres escoles fundades per instàncies privades com fundacions, congregacions, associacions professionals... que posteriorment eren subvencionades o finançades en la seua totalitat per l’Estat i estaven regulades per la llei de 1945 sobre l’educació primària. Acollint-se a la mateixa llei també s’aixecaren altres escoles a Ibiza com la de Joan XXIII o Can Coix.
L’escola fou inaugurada el setembre de 1966 pel bisbe d’Ibiza Francesc Planas Muntaner. La primera mestra fou Aina Capó Marroig. El que s’anomenava escola era un local vora la botiga des Terç. Tenia una matrícula que s’acostava a la quarantena d’alumnes i l’ensenyança ja era mixta. L’any següent se’n va fer càrrec Margarita Guasch Cañas, amb una llarga trajectòria docent en aquest poble. L’escola continuà sota el Patronat Diocesà fins a la seua supressió l’any 1974. Davant l’augment de matrícula, al cap de pocs anys, el 1968, s’obrí un altre local que acollia els al·lots, aquest es trobava vora el cim del Puig, era també un local cedit per un particular. El 1970 es llogaren quatre aules a l’edifici que havia aixecat la família de can Cova, cosa que va permetre deixar l’aula de dalt del Puig. L’any següent aquestes cinc aules començaren a funcionar com a graduada. Els anys 1971 i 1972 s’empraren també dues aules noves construïdes dalt de l’església i el 1973 s’instal·laren quatre aules prefabricades al pati de l’església, amb la qual cosa l’escola assolia les deu unitats.
L’augment de població feia urgent la construcció d’un edifici que s’acollís als requisits que marcava la llei d’educació de 1970, coneguda com Llei Villar Palasí, i que reunís les múltiples aules disperses per tot el poble. L’Ajuntament de Santa Eulària des Riu, presidit per Antoni Torres Tur «Secorrat», que justament havia estat director de l’escola, signava el 19 de juliol de 1975 l’acceptació d’un solar de 10.105 m2, segregat de la hisenda de Can Jordi. La donació la feia Ignasi Llobet Prats. La hisenda havia pres el nom de Jordi Llobet, membre d’una família, els Llobet, que Planells Ripoll diu que era situada al vèrtex de la piràmide social pitiüsa. Aquesta hisenda pertanyia el 1653 a Gaspar Llobet Joan (1605-1676) i l’heretà el seu fill Jordi Llobet Pineda i aquest la traspassà al seu fill Jordi Llobet Arabí, que a la vegada l’heretà Jaume Llobet Ribes, que era prevere i així, fins ben avançat el segle XX continuà com a propietari dels Llobet, família en la qual abunden els Jordi. En un document custodiat a l’Arxiu de la Catedral, secció de Cúria, de les darreries del segle XVIII, en un plet, es parla de la hisenda i en aquell moment li donen el nom de can Jordi Llobet.
El solar es valorà en un milió de pessetes, però l’Ajuntament, per no haver de fer aquest desemborsament, en compensació permetia augmentar el coeficient d’edificabilitat de la resta de la finca. Prèviament, l’Ajuntament ja havia planificat la urbanització dels voltants, ja que el plenari del 30 de març aprovava la dotació de llum, aigua, clavegueram i voravies suficients a la zona per a la construcció del col·legi.
Acceptat el solar pel Ministeri d’Educació i Ciència, la Junta de Construccions, Instal·lacions i Equip Escolar de ministeri, anunciava en el BOE de 25 de novembre de 1975, el concurs-subhasta de diverses escoles, entre les quals hi havia: Construcció d’un centre d’Educació General Bàsica de 16 unitats al municipi de Santa Eulària des Riu, amb un pressupost de contracte de 30.295.553 pessetes i un termini d’execució de 12 mesos.
L’obra fou adjudicada a la Constructora Pirenaica SA (Copisa), per un import de 24.373.572 pessetes; el director d’obres fou l’arquitecte Josep M. Llauradó Hortoneda.
El 22 d’agost de 1977 apareixia al BOE l’ordre de creació de la nova escola, on constava que comptava amb 16 unitats escolars, d’assistència mixta, d’Educació General Bàsica i dues unitats d’educació preescolar; la direcció tenia també la funció docent. Finalment, autoritzava el trasllat de les diverses unitats repartides pel poble al nou edifici. La nova escola donava cabuda als alumnes del propi Puig d’en Valls, però també acollia els alumnes de Jesús (s’havia tancat l’escola del poble i l’edifici nou va passar per moltes vicissituds) i les dues aules de Can Negre, obertes a mitjan dels anys seixanta amb el nom oficial de Can Ramoncillo. L’escola ja obria amb un dèficit de places, per la qual cosa tenia 18 unitats, amb dues aules externes, una a Jesús i l’altra al mateix Puig d’en Valls. L’augment constant de la població va fer que el curs 1984-85 ja tingués 26 unitats, algunes d’elles en locals provisionals, tal com havia nascut l’escola. El creixement de la població fou espectacular i el dèficit escolar imparable, únicament quan va poder obrir el col·legi de Jesús i posteriorment, el de s’Olivera, va significar tenir la capacitat idònia.
L'esglèsia del poble
La història de l’escola corre paral·lela a la creació de la parròquia i en el mateix local on es començaren les classes de l’escola, també s’oficiaren les primeres misses. El 16 d’octubre de 1966 el bisbe Planas va celebrar la primera missa i anuncià que des d’aleshores se n’hi diria cada diumenge. Mentre, es començaven les obres del temple. El projecte era obra de l’arquitecte Josep Ribas González, barceloní d’origen eivissenc, que pel mateix temps també realitzava les obres de la capella de Forada. El primer dia de maig de 1977 el bisbe Josep Gea Escolano va fer públic el decret d’erecció de la nova parròquia del Puig d’en Valls i li posava el nom de parròquia de Santa Maria Mare de l’Església. Com que l’advocació titular de Santa Maria Mare de Déu se celebra l’1 de gener, s’escollí el tercer diumenge de maig per celebrar la festa parroquial i així no coincidir amb les festes de Nadal i de Cap d’Any. La nova parròquia té jurisdicció sobre territoris que fins llavò havien pertangut a les parròquies de Jesús i de Santa Creu.
És interessant conèixer les partions de la nova parròquia que tan bé explica Joan Marí Cardona: Comença per llevant a la rotonda del primer cinturó i seguint la carretera de Santa Eulària arriba a l’encreuament amb la carretera de Jesús, continua pel torrent conegut com sa Torrentera fins a ses Cases Noves; passat el camí de ca n’Arabí de Dalt, continua cap a ponent i traspassa la carretera de sa Creu des Magres i segueix per tramuntana del puig de na Ribes (Cor de Jesús) i continua fins arribar al camí Vell de Sant Antoni, vora sa Coma, i d’allí es dirigeix al cim del puig des Collet, d’on davalla fins al torrent d’en Capità, fins al Primer Pont i, per la carretera, arriba a la rotonda de Joan XXIII, on havia començat la divisòria.
