Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Reportatje

Quan els animals anaven pels carrers de Vila ( y III)

En els dos articles anteriors hem parlat de bans, multes, batles i governadors que varen dictar bans i edictes, així com d’algun episodi concret. Però altres batles varen dictar reglaments i normativa específica des del punt de vista sanitari per tractar que els animals no vagassin amollats per la via pública escampant brutor i malalties

Pagesos arribant a Vila en carro, anys 30 del segle XX. arxiu úrsula sternau

Dos d’ells varen ser Gabriel Sala i Medina, qui presidí l’Ajuntament l’any 1842 i Josep Maria Ferrer, i Cirer, advocat que ho va fer el bienni 1844-1845.

Gabriel Sala i Medina

Gabriel Sala signava el 31 de juliol de 1842 un reglament de 24 articles dedicant els dos primers a la presència dels porcs al carrer tot i que la prohibició només afectava els mesos de més calor, de juny a setembre, que era quan més es patia la ferum. El costum estava tan arrelat entre els vesins que no es podia prohibir de manera total i al llarg de tot l’any, per això l’article aclaria que la norma entrava en vigor a partir de l’any següent i que «en el presente no tendrá aplicacion ... por no dañar intereses ecsistentes»:

Padró municipal de 1842 on consten les dades del batle del bienni 1844-1845 Josep Maria Ferrer i Cirer i la seua família. AHEiF

Article 1: «Se prohibe bajo la multa de 20 reales de vellon tener ó criar cerdos dentro de esta ciudad y el arraval de la Marina desde el dia 15 de Mayo hasta el último de octubre de cada año».

L’article 2 continuava incidint en l’assumpte:

«Bajo la multa de cuatro reales de vellon se pro(h)ibe que desde hoy los cerdos anden sueltos por las calles y que se tengan atados á las inmediaciones de las casas». Aquesta ordre afectava a tot l’any.

L’article 3 ja feia referència al bestiar, que també suposava un problema sanitari.

Família arribant a Vila en carro. Fotografia publicada a la guia de Joan B. Ensenyat, Bartomeu de Roselló i Alejandro Llobet, editada el 1929. Biblioteca de Can Botino

Els pagesos també tenien prohibit fermar els animals de preu a qualsevol banda quan baixaven a Vila. Aquest punt el regulava l’article 4. Els havien de fermar a llocs assenyalats: als voltants de la murada i a l’hort dels paraires, del qual avui només es conserva un carrer amb el nom, també a la Marina: «puestos que por ser espaciosos alejan el peligro de que el ganado dañe á los vecinos en su transito y se reduce á cortos limites la incomodidad que ocasiona».

L’article 10 regulava que mentre no s’hagués construït l’escorxador els animals només es podien sacrificar a la cova que hi havia al costat del portal Nou.

D’aquest reglament o ordenança se’n conserven dues còpies. A la segona còpia s’hi varen afegir tres articles més fent un total de vint-i-set

Pagesos amb animals al portal de ses Taules. Segell de maig de 1902. Josep Tous. AISME

Josep Maria Ferrer i Cirer

Justament de l’any 1842, data del reglament anterior, es conserven els padrons on consta el següent batle que signaria un document semblant. Al full 4 del padró del primer barri de la ciutat, a Dalt Vila, consta la família integrada pel pare, Agustí Ferrer, fill de Josep, de cinquanta-set anys i auditor de Marina de professió; la mare, Isabel Cirer i Tur, de quaranta-cinc; el fill i futur batle, Josep Maria Ferrer i Cirer de trenta-un; la seua dona Antònia Saldaña i Riquer de 24, i la filla, la futura escriptora Victorina Ferrer Saldaña, de qui Margalida Torres ha publicat la biografia al darrer volum de ‘Personatges de la nostra història’. A la mateixa casa, tal com consta al padró, hi vivien les dues criades, la formenterera Maria Marí Serra, de trenta anys i que en portava divuit a la casa -és a dir, que va entrar a servir amb dotze anys-, i Maria, de divuit i natural de Jesús, que havia entrat a la casa per ajudar a l’anterior amb només deu anys.

Ordenances o reglament signat pel batle Guillem Sala i Medina el 31 de juliol de 1842 AHEIF

Josep Maria Ferrer i Cirer, advocat, periodista i impressor, qui impulsaria el setmanari El Ebusitano, imprès als seus tallers el 1846, l’any després de deixar la batlia, va tornar a aplicar el reglament que ja havia signat el seu antecessor Gabriel Sala i Medina, tot i que ara amb més articles, vint-i-nou concretament, i amb algunes variacions. Així, l’article 4 que a l’anterior prohibia als pagesos que baixaven a Vila tenir els animals fermats a carrers i places, passava a ser el número 5 i s’hi afegia que tampoc els podien fermar als camins generals i transversals dels afores de Vila. I ara l’article 4 regulava el que s’havia de fer amb els cans amollats: matar-los amb un verí conegut com a ‘botifarreta’ que havia de subministrar l’Ajuntament tan aviat el tingués.

Passaren els anys i els presidents de les juntes locals de Sanitat i tots varen intentar posar fi a la situació.

Els batles dels primers anys del segle XX

L’any 1906 L’Agricultor, un dels periòdics més combatius amb la situació higiènica de la ciutat, publicava, fent ús de l’exageració i la ironia i reclamant a l’Ajuntament que fes alguna cosa al respecte, que «los cerdos continúan enchiquerados en estrechas y sucias pocilgas adosadas á nuestras casas y hasta hay quien tiene el cerdo debajo de la cama. Los borregos y cabritos, siguen ocupando las aceras y convirtiendo la vía pública en corral. Las gallinas y demás animales de pluma, continúan campando á sus anchas por nuestras calles». Fins i tot recollien una anècdota que havia passat a la Marina mentre es preguntaven si el batle sortia els divendres de ca seua perquè aquell dia era el que solien aprofitar els vesins per treure els fems dels seus corrals. De fet, dos porcs, «muy monos por cierto»

havien estat passejant en completa llibertat i total tranquil·litat pel carrer de Castelar a la Marina. El problema de neteja que patien els carrers de la ciutat es vinculava directament a determinades malalties que atacaven la població: «Esos perros; esos cerdos; esos borregos; esas gallinas; esas porquerías de toda classe que se arrojan á la vía pública, porque en las casas se carece de sumideros y de escusados, y otras faltas de limpieza, son tal vez, las principales causas del elevado número de defunciones que aquí se registran y de que una proporción en extremo crecida de ellas, se deba á la tuberculosis...».

Carro al carrer de Josep Verdera a la Marina CATALÀ-ROCA (AISME)

Tan sols dos anys després un altre batle, Ricard Gotarredona, i un altre secretari, Jacint Aquenza, signaven el 12 d’octubre de 1908 un nou edicte sobre salut pública on tornaven a donar un termini, en aquest cas un mes, per treure els porcs de la ciutat i per netejar i retirar els fems de tots els corrals.

Aquestes mesures es prenien per una qüestió d’higiene pública, però també sanitària davant l’amenaça de malalties com la que hem mencionat, com també la del còlera perquè ja es tenia clar que la manca de salubritat de les ciutats era una de les causes de l’expansió d’epidèmies juntament amb la mala alimentació.

Tres anys i una nova amenaça de còlera després, un nou alcalde, en aquesta ocasió Miquel Marí Pol, tornava a prohibir el costum i donava només vuit dies a partir de la publicació del ban el 17 de juliol de 1911 per netejar els corrals de porcs i no emmagatzemar fems. Ja no parlava de treure els animals fora però tornava a fer esment de la prohibició que gallines, cabres i moltons anessin lliurement per la via pública. Tampoc s’hi podien tenir galliners. Només es podien tenir animals a llocs ben ventilats, amb capacitat i nets.

Passaven els anys i les coses anaven millorant a poc a poc. Així i tot, l’any 1927 encara es registraven episodis i denúncies sobre les molèsties que ocasionaven els animals: a la sessió municipal del 30 de març d’aquell any, sent batle Eugeni Bonet Riera, el regidor Francesc Vilàs Abraham es queixava que alguns vesins de la ciutat s’havien dedicat a criar coloms als balcons de ca seua. Eugeni Bonet va resoldre tornar a emetre un ban prohibint tal costum i aprofitant l’avinentesa es recordaria la prohibició de tenir les gallines amollades per la via pública i d’espolsar les estores al balcó. Un altre regidor, Vicent Fuster Torres, va aprofitar per demanar que també es prohibís tenir a balcons i finestres testos amb flors. El perill era que caiguessin damunt el cap d’algun vianant. Ja s’havia prohibit en el passat. De fet, en el reglament signat durant el mandat de Josep Maria Ferrer i Cirer (1844-1845) del qual parlam més amunt, es prohibia a l’article 19 tenir «macetas, ollas, ú otras cosas semejantes sobre las ventanas, barandillas, balcones, galerias y terrados que den a la calle...a no ser que esten aseguradas y de modo que el agua que se emplee en regar las macetas ú ollas no pueda caer sobre los que transitan».

Tot això no llevava que la carn dels porcs eivissencs fos molt apreciada fora ca nostra i s’exportaven a Barcelona per ser venuts al mercat. L’any 1905, per exemple, s’havien venut a 11 o 12 pessetes l’arrova.

Compartir el artículo

stats