«Al meu besavi, Cristóbal Gelabert Gelabert, els varen reclutar forçosament els nacionals. Va anar a la batalla de l'Ebre durant la Guerra Civil. El varen disparar per l'esquena i el varen deixar mig mort a terra. Va tenir sort. Els metges que buscaven els ferits el trobaren». Així explica Sarah Gelabert la història del seu besavi. Aquesta és només una de les prop de vint històries familiars que han recuperat els alumnes d'un grup de segon de Secundària del Liceu Francès per a un projecte de memòria històrica que va sorgir de forma «espontània».
Així ho explica Delphine Pelletier, la professora de l'assignatura de Lengua y Literatura Castellana on ha sorgit aquesta iniciativa. «No ho esperava, ha set una sorpresa, la màgia de donar classe», comenta. Estaven donant a classe el tema 'L'artista i el seu temps', parlant dels poetes de la Generació del 27, d'allà varen passar a la memòria històrica i un dels alumnes, Jorge Martínez Prats, va parlar del seu besavi: «Es deia Ricardo Beneyto Sapena, va ser un republicà que va tenir un paper important a la Guerra Civil i a qui varen afusellar l'any 1956. Va estar a la presó nou anys (...) també a l'alliberament de Paris. Per sort tenc unes cartes que ho expliquen tot sobre ell i que formen part del meu patrimoni històric familiar». «Arran d'aquí tot va anar fluint, es va anar teixint un recull d'històries», detalla la professora, que va convidar el pare de Jorge, Antonio Martínez Beneyto, a classe per explicar aquella història familiar que estava recuperant.
«Precisament estic organitzant les cartes que va enviar des de la presó», explica Antonio, a qui li ronda pel cap la intenció d'escriure alguna cosa sobre el seu avi, sobre qui ja havia parlat en no poques ocasions als seus fills, com va fer amb ell, quan era només un boix, la seua àvia, amb qui gairebé es va criar. Ella li explicava com li varen commutar la pena de mort i li ensenyava les cartes, els retalls de la premsa extrangera on va sortir...Ell ho ha repetit amb els seus fills amb la intenció de perllongar aquesta tradició oral i que no es perdin les històries familiars. Així ho va fer també en la seua visita a la classe de Delphine.
«Va ser molt emocionant escoltar de la veu d'Antonio aquella història», afirma Delphine, que destaca com aquella visita va ser vir els alumnes per entendre que allò que s'explica a classe no és fictici sinò que ha passat en la realitat, que ho han viscut i patit persones que tenen molt a prop. L'impacte d'aquella visita va ser tan gros que la vintena d'alumnes s'ha capbussat en la memòria familiar per descobrir les petites històries que formen la Història, amb majúscules i amb què volen retre'ls un homenatge.
Archie Strachan va descobrir que un dels seus avantpassats va lluitar a la guerra de Crimea, pel que li van concedir la Creu de la Victòria, «un dels màxims honor al Regne Unit», afirma al text que ha escrit i que recull una de les anècdotes que li han contat: «Estava a una trinxera amb altres soldats, sota el foc d'una metralleta (...) va llançar una bomba al búnker matant l'agressor i salvant la vida dels altres soldats». El besavi de Lennon Wolfmeir va lluitar ala Segona Guerra Mundial, al front alemany, i va acabar pressoner de Rússia: «Feia molt fred, li donaven roba plena de sang i creien que els donaven per menjar la carn de soldats afussellats». A casa li han explicat que el seu besavi va aconseguir fugir i va trigar tres anys en tornar a casa seua, a Àustria, a peu. «Això és el que explica la meua famíla», indica.
«Va rebre tres bales: una al braç, una al pit i una altra al cor», així explica Aitana Avilés Kienlen com va morir el seu besavi, Jean Bouysson, doctor en Medicina, el 30 de maig de 1938 a les sis de la tarda, a la porta de casa seua, amb només 31 anys «perquè era el cap dela propaganda de la milícia de Marsella». Iliana Coll Schernitzki recorda com un dels germans de la seua àvia li deia a un altre germà, José, del bàndol franquista i que va acabar afusellat a Dalt Vila, «que no parlàs i que no presumís de ser molt monàrquic». Durant la Segona Guerra Mundial, una de les besàvies d'Elia Lorenzo «no tenia per menjar, però el seu pare canviava serveis per menjar en una mena de mercat negre» i l'altra va haver de saltar d'un tren «i córrer cap al bosc» per fugir dels soldats alemanys quan es traslladava amb els seus germans «de la zona alemanya a la francesa».
En un trasatlàntic anomenat 'Valbanera' va fugir d'Eivissa i de la misèria, rumb a Sud-Amèrica, el besavi de Mateo Rodrigo. La sort el va acompanyar: «Havia de baixar a la segona parada, l'Havana, però es va confondre i va baixar a la primera, Santiago de Cuba, just abans que el vaixell s'enfonsàs». Cap a Argèlia, pels mateixos motius, varen emigrar els avantpassats de Jade Laroche. I a Argentina va acabar Enrique, el besavi de Lola Muñiz, que vivia al poble de La Paúl. Però per motius diferents. La seua família era del bàndol republicà i la de la dona que estimava, del nacional. I filla d'un militar que el va anar a buscar a casa seua per empressonar-lo, però ell no hi era: «Va marxar com a polissó a un vaixell en què va arribar a Amèrica». Hilarant és la història de la família de Gustavo Giménez-Salinas durant la Guerra Civil, quan el seu besavi va marxcar al front a curar el ferits. Vivien a Barcelona, a Arenys, a una casa que temien que convertissin «en un centre mèdic, una base militar o un centre de refugiats» i que es varen apanyar per convertir en un centre de diplomàtics brasilers: «Quan els militars entraren. enveure les banderes i a l'ambaixador decidiren deixar-los amb les seues coses per no ficar-se en un conflicte global». El besavi de Gregorio Squillante fa fugir d'un camp de concentració alemany i el seu oncle va viure sis anys a un búnker. Jules Doury, rebesavi de Clémentine Barbier, va morir víctima d'una granada a la Primera Guerra Mundial. El besavi d'Stella Irene va lliurar-se de combatre en la Segona per la bondat d'un capità que no volia deixar la seua mare, vilda recent, sola, mentre que el germà de la seua besàvia, italià, va haver de canviar el seu uniforme alemany a tota pressa quan Itàlia va canviar de bàndol.
Hugo Moreno Bonet parla de la fam que van patir els seus avis durant la Guerra Civil i de com havien de repartir dos quilos de patates entre nou fills i de com el seu besavi va acceptar entrar al bàndol nacional, després d'estar una temporada empresonat. Al mateix bàndol, a Màlaga, «perquè el varen amenaçar perquè en realitat ell era republicà» va estar el besavi d'Aitana Zorío, que va acabar a la presó, on va morir, per confesar-li aquest fet a un company a la trinxera. Tampoc va acabar bé la vida del rebesavi de Lili-Elysée Catany-Régnier: «Morí a Dalt Vila durant la guerra, quan preparava els canons».
No tots han pogut recuperar la memòria familiar. No tots els detalls, al menys. Lola Blois només sap que la seua besàvia, Janine Ousiaux, passava molta por en veure els alemanys passar al costat de casa seua. Tampoc en té gaires Sofía Cutanda: «La meua àvia m'ha explicat que mataren al meu besavi perquè creien que era un rojo. No va aconseguir més informació al respecte».
