Les fulles de posidònia, llargues i embullades, que va crear Albert Ribas Palerm amb les seues mans i fang, són una metàfora de la fragilitat d'aquesta planta marina. No va ser fàcil esculpir-les. Ni que coguessin al forn. Ni tan sols empaquetar-les i fer que arribassin intactes, llargues i embullades, al jurat del Premi Vuit d'Agost, que va considerar que 'Posidònia' era la millor de les obres presentades.
'Posidònia' és una peça recollida. Com un món. Un contorn rectangular, imperfecte, que representa la mà de l'home. I un interior marí, natural, on les fulles de posidònia, llargue si embullades, semblen jugar amb les corrents. Una de les fulles, la més llarga i la menys embullada, trenca, per una de les voreres, el rectangle, superant aquesta mena de gàbia que suposa la intervenció humana.
Éstà feta amb pasta negra amb òxid de manganès, el que fa que, vista des de fora, sembli de ferro. Forta. Contundent. Capaç de tot. «Volem destacar la seua originalitat, bona execució i un bon ús de la tècnica mixta», va explicar el jurat (presidit per Antoni Ribas Costa 'Toniet' i format per LAura Julve Martínez, Adrián Ribas Escandell i Antoni Marí Ribas 'Frígoles'), que va destacar «la qualitat» de totes les obres presentades enguany.
En realitat, 'Posidònia' s'hauria d'haver presentat a l'edició de l'any passat dels Premis Vuit d'Agost, explica Albert Ribas Palerm. Però no va ser possible. Al curt termini de temps entre la publicació de la convocatòria dels premis i la data màxima d'entrega es va afegir un problema en l'execució de la peça. Les fulles de posidònia a les que va donar forma, en ser «molt finetes» són també «fràgils» i van esclatar mentre la peça es coïa. Sense temps per tornar-les a fer i presentar-les al concurs, Albert ho va deixar per a la següent edició.
Enguany tampoc no va ser fàcil que 'Posidònia' arribàs al Consell d'Eivissa: «En vaig fer dos i una va explotar. Potser no estava ben eixuta quan va entrar al forn». «Quan fas una peça amb detalls tan fràgils, te la jugues», reconeix l'artista, que explica que ficar les peces al forn no va ser l'únic moment en què va patir. «Has d'anar amb molta cura no només quan la fas perquè, en ser tan fràgil, el més mínim moviment pot trencar-la», comenta abans d'explicar que les fulles es podien, fins i tot, trencar mentre les portava al forn. «Ha set una peça que m'ha fet patir», confessa. Això sí, assegura que no ha set l'obra que «més guerra» li ha donat en els seus anys com a artista del fang, un món que va descobrir quan tenia només quinze anys i va començar a estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis, el que ara és l'Escola d'Arts.
«Primer amb Pomar, a l'assignatura de Volum, i després amb Joan Daifa. Vaig ser el seu darrer alumne», detalla. I li va agradar. Tant, que fins i tot, durant un temps, es va plantejar la possibilitat de viure de la ceràmica. Va descartar la idea en pensar que, segurament, per sobreviure hauria de dedicar-se a fer «pageses i casetes» i que això li faria, al final, avorrir l'artesania del fang. Així que va començar a treballar com a delineant.
'Posidònia' està feta amb esmalts fets amb productes naturals. Li agrada treballar amb argiles i cendres, no amb productes comprats. A Albert li agrada no saber quin color exacte adoptaran amb la calor del forn. «De vegades un blanc pot sortir una mica més torrat», posa com a exemple.
Les galetes a la terrisseria
Les galetes a la terrisseria
L'artista confessa que li agrada més treballar com a escultor amb el fang que amb el torn, encara que reconeix que és «divertit». Això sí, pels que veuen vídeos a les xarxes socials de terrissers tornejant peces com si res, l'eivissenc adverteix: «Necessita pràctica. Al principi és una mica frustrant perquè te pots quedar amb tot el fang a la mà». Dins del seu treball abunden les formes geomètriques però amb algun detall que les trenca, que les fa imperfectes. Aquest és també el cas de 'Posidònia', on una de les fulles, la més llarga i la menys embullada, trenca la capseta que l'envolta per un dels seus costats.
Aquests en on més s'aprecia aquest aspecte de ferro que té la peça de fang. Les miquetes verdes semblen òxids metàlics. La textura irregular es deu, explica Albert, a miquetes de galeta espolvorejades per la superfície i que es cremenb dins el forn. «Galetes maria», respon, rient, quan se li pregunta si aquestes «galetes» són les de menjar o alguna terminologia tècnica de la terrisseria.
El premi, explica, li ha servit per animar-lo a continuar amb el treball amb el fang, que l'apassiona, tot i que no li dedica tot el temps que voldria. De fet, 'Posidònia' no és la darrera peça que ha creat, però quasi. El darrer que ha creat han estat «unes tasses» per què els boixos les decorassin. El seu fill, de sis anys, ja ha començat a descobrir el torn. Amb fang preparat ben mollet, això sí, a la mida de la força de les seues petites manetes, explica el seu pare.
