Diuen que la família en la que un neix te l’atorga Déu. I que les amistats que vas fent són els germans que l’existència et dóna. No debades l’amistat és una altra forma d’estimar.

M’he sentit beneït per Déu havent nascut en la família en la què vaig néixer. I mil vegades que tornés a néixer, mil vegades que voldria fer-ho en la mateixa família. Així li ho vaig dir al meu pare uns dies abans que morís.

Ell em va respondre: —M’ho crec perquè sé que no menteixes.

No és pas que jo cregui que la meua família hagi sigut una bassa d’oli o més especial que les altres. Però em sento orgullós dels pares que vaig tenir i d’haver crescut vora quatre germanes i un germà. Vàrem ser una gran família, feliços mentre ho poguérem ser.

Sóc el sisè fill dels que engendraren els meus pares. Podria haver sigut el setè, si el primer no hagués nascut mort per causa de la guerra.

Durant la matinada del dia 25 del mes de juliol d’enguany ha mort na Fina, la menor de les meues quatre germanes i la més vinculada a la meua infància. Se n’ha anat després de combatre durant 26 anys el càncer amb un coratge admirable.

Ha sigut una bona filla, una bona germana. Bona mare i bona àvia. Va portar al món un fill i una filla. Els va pujar gairebé ella sola. Ha pogut conèixer els néts i les nétes que han sigut la seua alegria dels darrers anys.

Ha sigut honrada i treballadora. Ha sabut conservar les amistats fetes a l’escola, cosa que diu molt al seu favor. A pesar d’algunes dificultats que va superar i malgrat el càncer que l’ha turmentat, ha sabut treure-li profit a la vida. S’agradava de la companyia de les amigues. De venir-nos a visitar.

Se n’ha anat, però no deixa cap buit, sinó un bon record de l’amor que ha desprès al seu entorn. Amor que sempre ha rebut dels sers estimats, que l’han acomboiat durant els dies de l’agonia.

No, no se’n va de buit, la meua germana Fina, sinó plena d’una vida viscuda superant les noses i donant exemple d’un coratge admirable. Naixem amb data de caducitat. A ella li ha arribat el seu terme. El seu cos ja descansa en pau. Els qui l’hem estimat, la trobarem a faltar, no així el seu record, viu en naltros.

William Saroyan, un gran escriptor americà d’origen armeni, davant la tomba del seu pare deia que allí sols hi havia els seus ossos, però que ell continuava vivint en els llocs que va habitar, en els llibres que va llegir, en els vaixells i els trens en què va viatjar. —Si jo sóc aquí, ell també hi és.

He de confessar que no he cavilat gaire sobre un possible més enllà després de la mort. A mi el que m’ha atret ha sigut la vida en la seua quasi infinitat varietat de formes que adopta. Principalment, la vida humana. La vida és el més meravellós dels misteris... En néixer ja ressuscitem, amb un dons i unes limitacions, amb el lliure arbitri per escollir l’amor, la pietat i la solidaritat amb els més desvalguts. Som sers humans entre altres sers humans. Isolats no seríem res.

Un haikú japonès fa:

Allí on vagis

trobaràs sers humans,

fems i mosques.

Perquè la humanitat en el seu conjunt és ruca, capaç de les gestes més admirables, però també capaç de fer el mal a qui sigui amb un egoisme aclaparador. Ens hem cregut ser el llombrígol del món, el centre de l’univers. Mentre vivim no som altra cosa que terra que camina. Terra humida amb l’alè de la divina creació.

Una part de la humanitat viu acumulant compulsivament riqueses... Tota mena de luxes que són el vertader robatori que uns pocs fan als més desafavorits.

Sortosament, arreu existeixen persones solidàries amb els desvalguts. Els sense sostre que pul·lulen al nostre entorn, vora naltros, sense mirar-los... Sortosament per totes parts hi ha gent pietosa i solidària. Milers de persones cooperen amb les ONGes ajudant a pal·liar la fam, la set i les malalties d’altres sers humans en el que s’ha denominat el Tercer Món, sense adonar-nos que a l’entorn de les nostres opulentes ciutats existeix un quart món, que formen el detritus que el Sistema imperant expulsa del mal anomenat estat del benestar.