11M, mentides i conspiracions

Diuen que la importància real dels fets la dóna el temps i que les coses importants són aquelles que tothom recorda on era quan van passar. No puc recordar on era quan van assassinar Kennedy i tinc un record molt vague de l’arribada de l’home a la lluna —un diari amb pàgines centrals en color que va portar mon pare uns dies després. En canvi, si que record on era quan vaig saber que havien mort Franco, Félix Rodríguez de la Fuente o Lady Di. També record que l’11S del 2001 era a casa, estirat al sofà després de dinar. L’11 de setembre és festa a Catalunya, però la meua dona havia hagut d’anar a la feina per un afer urgent i jo estava sol a casa, lliurat a l’exercici de la meditació transcendental. Em va telefonar una amiga i em va dir “Joan, posa la tele que surt Nova York”. Va ser encendre la tele i se’m va passar tota la meditació de cop.

També record que l’11 de març del 2004 tornava de deixar el meu fill a la llar d’infants i vaig passar tot el matí enganxat al programa d’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, mentre la magnitud de la catàstrofe a Madrid anava augmentant. L’atemptat més greu a Espanya i un dels més greus a Europa. 10 bombes a primera hora de matí als trens de rodalies a les estacions d’Atocha, Santa Eugenia i el Pozo. Prop de 200 morts, vora 2000 ferits. Aquesta setmana n’ha fet 20 anys i se n’ha tornat a parlar molt.

Com recordava el mateix Antoni Bassas aquesta setmana, l’11M va significar a Espanya l’entrada al món de les fake news, amb l’intent de construcció d’una realitat paral·lela, falsa, amb intencionalitat política, un gènere que després ha tingut predicament. El govern del PP, presidit per Jose M. Aznar, va atribuir des del primer moment l’atemptat a ETA —quan era plausible— però va mantenir la bola quan ja estava clar que no havia estat ETA per mirar de treure’n rèdit polític a les eleccions generals de tres dies després. El tret els va sortir per la culata, la majoria de la població no va comprar aquella falòrnia i Zapatero va guanyar les eleccions del 14 d’abril.

La mentida d’Aznar, Acebes, Zaplana i altres va durar tot un cap de setmana. Record bé gent gran, que no havia votat les últimes eleccions i hi varen tornar perquè el que havia fet Aznar no tenia nom i les persones decents, a diferència d’aquests personatges, tenen límits morals i coneixen la veritat i la mentida. Després de les eleccions, la mentida no es va acabar, ans al contrari. La mentida es va convertir en la teoria de la conspiració durant la investigació i el judici. Es va seguir mentint, es varen alimentar teories conspiratives sobre els atemptats i es va pressionar i bandejar víctimes, com per exemple Pilar Manjón, que hi havia perdut un fill. Dol? Respecte? Reflexió? No! Mentides i atacs.

A un país decent, Aznar i companyia haurien d’haver quedat desqualificats de la vida pública, incapacitats per seguir fent sermons al personal, però Spain is different. La teoria de la conspiració la varen alimentar alhora polítics i mitjans de comunicació. El periodista més significat d’aquella campanya va ser Pedro J. Ramírez, tan compare d’Aznar en tantes coses. Aquesta setmana, tant Aznar i la FAES com Ramírez han tornat sobre el tema reivindicant els seus plantejaments d’aquells anys.

Per què volien Aznar i companyia treure rèdit de l’atemptat de l’11M? La segona legislatura d’Aznar havia estat un carrusel bel·licista. A l’àmbit internacional, Aznar havia ficat Espanya en la guerra d’Iraq —una mica per la porta de darrere, sense enviar-hi tropes al nivell dels Estats Units i el Regne Unit— participant en la mentida de les armes de destrucció massiva i fent-se la foto de les Açores amb Bush i Blair, contra la major part dels socis europeus com França o Alemanya. ETA era una manera d’avortar qualsevol connexió entre la guerra d’Iraq i els atemptats de Madrid.

En l’àmbit domèstic, la segona legislatura d’Aznar va inaugurar el “tot és ETA”, on “tot” vol dir tot el que convenia al PP. Si la primera legislatura d’Aznar va ser moderada pels pactes amb CiU i el PNV, la segona, amb majoria absoluta, va ser molt dura amb Catalunya i el País Basc, amb Aznar i els seus mirant d’imposar el motlle unitari que porten de sèrie. En aquella estratègia, identificar qualsevol demanda basca o catalana amb ETA va passar a l’odre del dia, fins el punt que fins i tot el PSOE també era ETA per pactar amb els nacionalistes bascos o catalans.

Però no es pensin, tornam a ser allà mateix i ara resulta que els jutges —“el que pueda hacer que haga”, va demanar Aznar fa poc— investiguen per terrorisme les manifestacions dels independentistes catalans després de la sentència del procés. Des de quan les manifestacions són terrorisme? Ho són sempre o només quan convé? Ho són a tot arreu o només a Espanya? Les tractorades dels pagesos que han tallat carrers i autopistes a mig Europa són terrorisme? Que un país que ha patit el terrorisme com Espanya torni a estar així és dramàtic. Seria ridícul, i faria riure, si no fos tan greu.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo