Un discurs nou per l'esquerra europea
Dir què passarà abans que les coses passin pot portar a grans decepcions. I, posteriorment, a una agressivitat que de vegades sembla fins i tot descontrolada. Les previsions, en política, com en tants d’altres aspectes de la vida, les carrega el diable. A principis de l’estiu passat, semblava evident que el senyor Feijóo havia de ser el pròxim president del govern espanyol i els tractes amb extremistes varen tirar les previsions per terra. Ara ens podem permetre de dubtar que ho pugui arribar a ser d’aquí a quatre anys.
Escric això pensant que tothom dona per fet que el proper mes de juny les esquerres europees sofriran un daltabaix important, mentre que el PP guanyarà clarament les eleccions al Parlament europeu, i els diferents partits populistes i d’extrema dreta faran prop a situar-se en una còmoda segona posició. Com, d’altra banda, ha ocorregut ja a diversos estats membres de la Unió Europea. Davant aquestes previsions, resulta d’allò més evident que les esquerres europees tenen algun problema important. En tenen pel que fa a la comunicació, però també en relació a l’articulació del discurs. I, per tant, probablement, també pel que fa al projecte. Existeix un projecte compartit de l’esquerra europea? Tenen un projecte per a Europa? I per als respectius països? Què poden oferir, a la societat, més enllà del desconcert que es va produir amb la caiguda del Mur de Berlín, fa més de tres dècades?
Des del meu punt de vista, un dels problemes importants que pateix l’esquerra, arreu d’Europa, però també a l’Amèrica del Nord, o als països de cultura anglosaxona (Austràlia, Nova Zelanda), és això que en podríem dir “identitarisme d’esquerres” (que alguns qualifiquen com a “esquerra woke”, expressió que ha fet fortuna supòs que per la mescla de coses que es fiquen dins un mateix potriol). Vivim en una societat en què cadascú té tendència a ocupar-se, en primer lloc, de si mateix, i després, si li queda temps i esma, del seu redol. Així, s’ha produït una tendència concentrativa i identitària vinculada amb qüestions com l’orientació sexual, aspectes concrets de la política, o d’altres elements d’allò que en podríem qualificar de caire sectorial. Però manca un projecte de conjunt, que aglutini tothom i amb el qual es pugui sentir identificada tota la parròquia progressista.
Hi ha cercles de persones notablement actives, per exemple, en la defensa dels drets civils de la comunitat LGTBI. Hi treballen àrduament, tenen intensos debats i filen més prim que ningú a l’hora de parlar dels problemes de la pròpia comunitat. D’altres es concentren específicament amb els problemes que pateix el medi natural, i s’hi escarrassen a l’hora d’intentar trobar solucions i sortides per a les crisis notables que patim. Encara, d’altres, se centren en causes com la memòria històrica, tan denostada en d’altres etapes a la nostra part del món, i fan tot el que poden per posar els fets al descobert. I, encara, n’hi ha que gasten les energies en causes com la independència del Sàhara o la creació d’un estat palestí. Tothom que és activista, s’hi escarrassa, en cadascuna d’aquestes lluites. Però no sembla que les amari cap ideologia que vagi més enllà de cada batalla concreta, de cada grup específic. Hi podem observar una clara manca d’universalisme, de generalització, d’ideologia global. I entenc que tots aquests elements, avui, resulten més necessaris que mai.
El fet que no hi hagi una cola que amalgami les diferents lluites que porten a terme les diferents esquerres a través de l’articulació d’un projecte global és el que provoca la feblesa que avui es pateix. I l’identitarisme restringit desemboca, inevitablement, en l’individualisme.
És precisament aquest individualisme, el deslligament de l’individu de la societat, la desvinculació dels pròxims, la desarticulació de qualsevol tipus de moviment social allò a què aspira el capitalisme més agressiu i salvatge. Els individus, sense vincles entre ells més enllà del consumisme imperant, queden absolutament indefensos en mans d’aquells que sàpiguen desplegar unes eines propagandístiques més eficaces. L’individu a-social o post-social queda a mercè no ja dels mercats, sinó de la cúpula dels mercats, d’aquells que apareixen any rere any a les llistes de la revista Forbes.
Teixir una ideologia global, actualitzar el sentit que té avui ser d’esquerres i superar el redol de cadascú (que, malgrat tot, s’ha de continuar cultivant), constitueixen elements del tot necessaris per fer rebrotar unes esquerres que, si la vista no m’enganya, seran cada vegada més necessàries.
Suscríbete para seguir leyendo
