Una ‘corrida’ goyesca

Vull deixar clar d’antuvi que no tinc res contra el cinema espanyol, igual que no ho tinc contra el suec, el francès o el bolivià, tots deuen tenir pel·lícules bones i dolentes, amb mirar les bones i ignorar les dolentes, sóc al cap del carrer. Naturalment, no miro mai gal·les de premis, si m’avorreixen els Oscar, imaginin vostès què em semblen els Goya, els Gaudí o els Coca, que deuen ser els premis de l’acadèmia boliviana.

Ara bé, com que a casa mana la meva senyora, dissabte passat era al sofà mentre ella mirava la cosa goyesca. Juro que, pel bé del nostre matrimoni, vaig intentar reprimir-me, que em vaig mossegar la llengua diverses vegades. Al final no vaig poder més, al cap i a la fi sóc humà, i em va sortir un crit de l’ànima, o més que un crit fou un prec de clemència.

- Si no canvies de canal vomitaré, no suporto més tanta autofel·lació!

És normal que una de cada dues intervencions es destini a elogiar com de bo és el cinema espanyol, com de bé fem les coses, els premis que guanyen les nostres pel·lícules a tot el món, i que excel·lents que són tots els seus professionals, des dels directors fins als encarregats d’attrezzo i els repartidors del càtering? No entraré en les tradicionals quotes de repetir que les dones són l’hòstia i que les guerres són dolentes -o al revés, jo ja no sé-, això ja ho dono per descomptat. Ja sé que si no es diuen a si mateixos que són els millors, ningú més els ho dirà, però de debò és imprescindible fer-se fel·lacions els uns als altres, davant d’un paio com jo, que estava tan tranquil al sofà de casa seva?

Capítol a banda mereixen els comentaris d’un senyor vell que va assegurar que era el president de tots ells, en solidaritat amb els seus col·legues argentins, perquè es veu que en Milei és dolent i no els tracta tan bé com mereixerien. Un n’està fins al barret dels qui es creuen prou savis per a instruir els ciutadans d’altres països (Argentina, Itàlia, França, Suècia, els Estats Units, el Salvador o alguna remota regió d’Àsia central) sobre com haurien de votar, perquè allà són burros i nosaltres sí que sabem el que els convé. Val a dir que això no és cosa només del món del cinema, és un mal general dels que es creuen més llestos que ningú, i en aquest país n’anem sobrats, en tenim fins i tot al govern i al governet.

I aquest va ser el meu dissabte a la nit. L’Eva no va canviar de canal. Em vaig venjar fent-li recollir la vomitada.

Suscríbete para seguir leyendo