L'Espanya decadent
Totes les bullangues d’aquestes setmanes passades davant la seu del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid (i a molt d’altres llocs dels territoris de l’anomenat Regne d’Espanya), les xarangues de carrer, les astracanades contínues constitueixen, des del meu punt de vista, un símptoma clar de l’Espanya decadent. Els que hi participen treuen foc pels queixals perquè el PSOE i els independentistes catalans han pactat una Llei d’Amnístia que pretén fer net de penes derivades de tot allò que va portar al Primer d’Octubre de 2017. Per a l’espanyolisme, allò va ser un “colp d’estat”, un alçament contra Espanya, un crim del tot intolerable. Per al catalanisme, el Primer d’Octubre va constituir un acte de democràcia participativa, una declaració completament legítima, unes votacions exemplars. Aigua i oli. Dos maneres clarament dissimètriques, totalment contraposades, d’entendre que va passar durant el procés que va portar a aquell Primer d’Octubre.
Com que qui té la paella pel mànec, és a dir qui ostenta el poder, és Espanya, el resultat és de tots conegut. Es va aplicar l’article 155 de la Constitució, l’Estat va agafar el comandament directe de Catalunya, i els seus líders polítics varen ser empresonats o se n’anaren a l’exili. L’Estat va aplicar la seua força i va deixar sense efecte el resultat del Referèndum d’Autodeterminació (en el qual va guanyar, per amplíssima majoria, el Sí a la independència de Catalunya).
Des de llavors han passat sis anys. Sis anys de doble impotència, que diria Salvador Cardús. En aquests sis anys, ni Espanya ha aconseguit liquidar l’independentisme català, ni Catalunya ha conseguit desfer-se del jou de l’Estat espanyol. Continuen empatats. Però la tensió que s’ha viscut no es pot mantenir indefinidament. De manera que el PSOE d’una banda i JxCAT i ERC de l’altra, han pactat l’amnistia per a les persones implicades en aquells fets i que encara tenen causes penals. La reacció espanyola ha estat furibunda. S’han encès els carrers i s’ha protestat enèrgicament contra la Llei d’Amnistia, fins i tot abans que se’n conegués el contingut. S’ha parlat del pacte entre PSOE i catalanistes com d’un “colp d’estat” i fins i tot s’ha animat a realitzar un colp d’estat (ara sense cometes) per evitar un pacte completament i netament democràtic.
Darrere les bullangues hi ha l’Espanya decadent. Una Espanya que, mentre als països germànics s’iniciava la Reforma protestant, ella encapçalava la Contrarreforma, i en feia bandera. Una Espanya tridentina, obscura i obscurantista, ancorada en el passat, refractària a qualsevol modernització, al·lèrgica al diàleg civilitzat i al respecte a l’oponent. Mentre al Nord es començava a discutir fins i tot sobre coses sagrades, a l’Espanya tridentina la Inquisició feia feina a tot rompre.
A l’època de la Il·lustració, Espanya també es va parapetar contra les reformes i contra els avanços del món. No hi va haver res semblant a la Revolució americana, però tampoc a la francesa. Quan els espanyols del XIX varen tenir la sort que Napoleó els envaís, i intentàs establir-hi un mínim d’Il·lustració, de participació en el que el Segle de les Llums havia deixat en herència, hi va haver una revolta no només contra els napoleònics, sinó també contra els il·lustrats nacionalistes espanyols (fins i tot aquests varen ser titllats d’afrancesats). Ho comentava fa un temps amb un col·lega de la Universitat de les Illes Balears: segur que, a principis del segle XIX, nosaltres hauríem fet costat a Napoleó. No en tenc cap dubte. Però la majoria d’Espanya va optar per una altra cosa, ben diferent. No es va aprofitar aquella oportunitat, i s’estimaren més que tornàs Ferran VII, que, tot just tornat, va restablir, amb un altre nom, la Inquisició, I va tornar a l’obscurantisme més cavernari, lluny de tot allò que empenyia bona part d’Europa cap al progrés.
La contrarreforma és un moviment contra el diàleg. L’antiil·lustració és un altre moviment contra el diàleg. El rebuig frontal de totes les revolucions va contra el diàleg (tot i que, ho hem de reconèixer, sovent les revolucions també hi anaven). L’antiliberalisme que tira per terra la Gloriosa de 1868 va contra el diàleg. La lluita a mort contra el federalisme constitueix una nova opció contra el diàleg. No m’aturaré a qualificar la dictadura del general Primo de Rivera, ni molt menys la del general Franco. Dues dictadures més contra el diàleg civilitzat.
Tot això representa el folklore, fonamentalment madrileny, d’aquests dies. Fa pinta de cant del cigne. El món d’avui ja no pot ser impermeable a alguns dels seus elements constitutius. Per tant, assistim en directe a una decadència pura i simple. Només hem de procurar que, amb les seues couades, no se n’emporti ningú per davant.
Suscríbete para seguir leyendo
