«Periodismo farlopero»

Fa uns dies, llegint la revista XL Semanal, suplement tant del diari ABC com dels mitjans del Grup Serra, a les Illes Balears, vaig trobar-hi un article ben interessant d’en Juan Manuel de Prada. Per mi, J.M de Prada és un dels opinadors més distants de la meua manera de veure el món, que m’agrada llegir. Com a liberal, catalanista i europeista, m’interessa veure el punt de vista dels antiliberals, espanyolistes i euroescèptics (això darrer no ho atribuïdu a De Prada). Però només em plau si són gent intel·ligent, que fonamenta les seues idees de manera més o manco racional. És a l’article esmentat on hi apareixia un terme extraordinari, per la plàstica, per la metàfora i per la capacitat de dir moltes coses en poques paraules: “periodismo farlopero”.

De Prada deia, en aquell paper, que un dels problemes que té la dreta espanyola per arribar a ser una dreta homologable a nivell europeu és el “periodismo farlopero”, d’aquells que atien les baixes passions, generen discòrdia al carrer i mouen masses intentant objectius que, en realitat, no beneficien ningú. S’hi mostrava enyoradís dels partits conservadors sòlids, que defensen postulats contraris a l’esquerra i al liberalisme clàssic, i que ho fan des de la serenor, l’anàlisi rigorosa i el pensament elaborat. És a dir, tot el contrari del “periodismo farlopero” que engoleix la major part de la dreta hispànica, i, de retop, l’aboca a l’abisme.

De seguida em vengueren al cap alguns exemples d’aquest tipus de periodisme, que de seguida compartesc amb els lectors. Per exemple, és “periodismo farlopero” dir “colp d’estat” d’allò que és una negociació i un acord entre forces polítiques democràtiques. Un acord entre el PSOE, ERC i Junts per Catalunya, posem per cas, no pot ser mai un “colp d’estat”. És un pacte entre formacions polítiques amb representació parlamentària. Aquestes darreres setmanes, s’ha negociat la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, com a president del govern espanyol. S’ha fet seguint totes les regles parlamentàries i democràtiques. Sánchez ho ha negociat amb qui ha necessitat, inclòs el president Carles Puigdemont, tenint en compte que els vots del grup de JxCat eren del tot necessaris per a la investidura. Qui no ha tengut prou vots per ser investit, i tot el seu entorn, especialment el mediàtic, han posat el crit al cel: colp d’estat!

El súmmum de la farloperia va ser un manifest, signat per un grapat de civils, que demanaven la intervenció de l’exèrcit per “restituir la democràcia”. La intervenció de l’exèrcit contra un acord entre formacions polítiques democràtiques, amb representació parlamentària, sí que seria un colp d’estat. Però el colp d’estat havia d’evitar el colp d’estat. Hi ha qui ho entengui? Malauradament, si acudim a la Història, sí que ho podem entendre: després de la guerra civil del 36-39, els que es varen mantenir fidels a la Constitució republicana varen ser acusats de “rebels” i “colpistes” per part d’aquells que havien dut a terme el colp d’estat contra la República. No és la primera vegada, idò, que es fa aquest ús totalment pervers del llenguatge.

Com “periodismo farlopero” és presentar el sistema judicial com a víctima de les Corts espanyoles. A veure, la sobirania popular és al Parlament, no als jutjats ni a les casernes. Per tant, dins la separació de poders, allò que no es pot acceptar és que hi hagi un poder -el judicial- al qual no pot fiscalitzar ningú. En qualsevol cas, l’única fiscalització plenament legítima és la de qui ha estat escollit democràticament a les urnes, directament, per la gent. Que hi hagi algú que estigui per sobre d’això i que a més no el pugui fiscalitzar ningú (fora de la fiscalització interna) es carrega qualsevol principi democràtic.

Avui dia ja pràcticament ningú no s’atreveix a dir que no hi hagi lawfare (és a dir, intervenció de la justícia en la vida política), però tampoc no hi ha quasi ningú que s’atreveixi a dir com es pot corregir aquesta pràctica antidemocràtica. Especialment si tenim en compte que la pràctica de la lawfare s’ha dut a terme, bàsicament, des de les altures del Consell General del Poder Judicial -fa cinc anys que s’hauria d’haver renovat, i continuen exercint com si res-, des del Tribunal Suprem i des de l’Audiència Nacional (per cert, un organisme inexistent a la majoria de sistemes democràtics). Qui els monitoritza, tots aquests? Davant qui han de retre comptes? Qui pot destituir-los? Qui els pot enviar a la paperera de la Història?

I, malgrat tot, el “periodismo farlopero” constitueix el certificat d’una societat en decadència, d’una Espanya que acaba, d’un sistema envellit i corcat, que, en els seus darrers estertors, és a punt de deixar pas a alguna cosa nova. Els de les manis d’aquestes darreres setmanes, emperò, encara no ho saben.

Suscríbete para seguir leyendo