Arc de Sant Martí per Palestina
Cada dia estic més convençut que la contradicció constitueix el terreny natural per als humans. Som brutalment contradictoris, i no solem viure les contradiccions com si ho fossin. I els conflictes constitueixen un camp especialment adobat per a la contradicció. Aquests dies, malauradament, hem assistit al revifament del conflicte àrabo-israelià (o, si més no, entre Hamàs i Hizbul·là per una banda, i l’Estat d’Israel per l’altra). No entraré a discutir les característiques del conflicte (gent molt més docta que jo n’ha escrit pàgines i pàgines), ni m’aturaré en les coses elementals (com qui ha encès la metxa). M’entretendré, emperò, en una de les respostes que hem pogut veure en directe.
Em referesc, concretament, a una concentració que hi va haver immediatament després de l’inici de la conflagració, a la Plaça de Sant Jaume, de Barcelona. No hi havia gaire gent (devers quatre-centes persones) i l’enfocament era clarament de partit. Es tractava d’una concentració per protestar “contra els atacs al poble palestí”, i, entre els convocants hi havia la Crida LGTBI. L’única bandera que vaig poder veure, en les imatges ofertes sobre la plaça, era una bandera de l’Arc de Sant Martí, representativa de la comunitat LGTBI.
No fa falta dir que vaig quedar de pedra. De seguida em vengueren al cap uns quants noms de palestins dels quals tenc alguna referència que haurien quedat amb els ulls quadrats, de veure l’espectacle. L’amic Fouad Riz, que va ser president del Partit del Poble Palestí, un petit partit integrat a Al Fatah, de Iàssir Arafat, cristià i bon bevedor de vi, ja va observar, en venir a Barcelona, que hi havia moltes coses que no acabaven d’anar en hora. Com ho hauria pogut observar, per exemple, el cantant Bashar Murad.
En Bashar és gai, i pot mostrar-ho sense que li passi res perquè, essent palestí, viu a Jerusalem Est (que l’autoritat palestina reclama com a territori propi). Actualment, el cantant pot reivindicar la igualtat de gènere, pot incloure la reivindicació a les seues cançons, pot cantar amb un grup punk islandès (Hari) i fins i tot pot anar a gravar cançons sota la bandera de l’Arc de Sant Martí al Canadà. Però si aquest al·lot visqués a Cisjordània o a Gaza ho tendria una mica més pelut. No per res, sinó perquè l’homosexualitat hi és legalment penalitzada, amb una pena molt clarament establerta amb un número considerablement rodó: deu anys de presó. Potser la consideració geogràfica pot anar bé per desfer la cara de sorpresa d’algunes amigues feministes quan els vaig explicar que les feministes israelianes de qui tenc referència voten Netanyahu. I no són de dretes, ni res d’això. Però consideren que només podran continuar sent feministes i vivint amb un mínim de llibertat si compten amb l’aixoplug de l’Estat d’Israel. A Gaza poc que podrien exhibir cap de les seues reivindicacions.
Que en Bashar pugui gaudir de determinats drets en tant que persona homosexual no li va impedir, emperò, treure la bandera de Palestina, en to reivindicatiu, en el festival d’Eurovisió celebrat a Tel Aviv. No fa falta dir que hi tenia tot el dret, i no entraré a jutjar l’acció, tenint en compte que m’imagín que l’home, en una Palestina que ocupàs tot el territori de l’actual Israel més els territoris de Cisjordània i de Gaza, continuaria defensant amb el mateix ímpetu els drets dels gais. Sobre les intencions, evidentment, no podem emetre cap tipus de judici.
Qui ho va tenir més cru va ser en Mahmoud Ishtiwi, comandant de Hamàs, condecorat per les seues accions en combat contra Israel, casat i pare de tres criatures. Com tantes altres persones homosexuals que no han sortit de l’armari, en Mahmoud va dur en secret la seua orientació sexual. Però, com és molt lògic i natural, això no li impedia d’enamorar-se, de lligar, i de mirar de tenir sexe amb qui li venia de gust. I, per descomptat, va trobar amb qui fer-s’ho. Però, ai las!, el varen descobrir. I el tracte, ja us ho podeu imaginar, no va ser gaire exquisit. Primer el varen torturar i li varen gravar a ganivet la paraula “Desviat” dalt el seu cos massegat i ple de blaus. I llavors el varen afusellar, puix els seus immediats superiors varen considerar que Hamàs havia de tenir un cos armat “pur”. Dit sigui entre parèntesi, li podem suposar la mateixa “puresa” que al Tsahal (exèrcit d’Israel).
Veient la bandera de l’Arc de Sant Martí a la plaça de Sant Jaume, em venien al cap aquests noms, i alguns més (dels quals ara no parlaré per no estendre’m més del compte). Des d’aquí, la meua solidaritat amb ells, així com amb tots els palestins i els israelians de bona fe.
Suscríbete para seguir leyendo
