Amants

D’acord, al Royal Albert Hall de Londres i després Mozart arribaria Scarlatti, nocturn de Chopin, al·legoria, passió i símbol de Saint-Saens i el fragment perdut de Wherter. Però voldria fer menció al taxi creuant la ciutat aleshores caòtica i cruel, ells, al taxi, amb les cuixes obertes, les mans de febre buscant, tender in the night, deia el novel·lista consagrat. ¿Tendra i suau la nit?. Tot és impossible mentre traspassava i em traspassava el lament, la queixa. Dialèctica enmig de la nit i el ressò d’una música d’un pentagrama que no oblida i que sovint recorda. Eren la bellesa sencera del món, la quimèrica quietud de la humanitat. I els jocs blaus del color, els alegres grocs, els vermells, foc de foc per tot un matisat perfum, tremolor i pàlpit, filla de l’hivern ara que clams de mica en mica s’atansen per la línia de l’horitzó. Aquest home i aquesta dona somriuen avui que tenen el dia de color fàcil i accessible a gairebé tothom. Un color de mans i braços lleugerament espès cap a la mirada de ponent o la fragilitat és enorme i d’influència d’aquell star de Hollywood amable a l’horabaixa de Bel-Air o pot ser de Beverly-Hills on sempre com deia el mestre la mort és una mena de presagi absolut. Te’n rius. Deixa doncs passar l’estona, el mirall trencat ,la feblesa dels sentiments, gots romputs, vents sens nord, espigó,home ferit, dona fràgil, malmesa. Mentre com sempre, arc del triomf, nit esbudellada de ventres oberts, llops de i dents de marbre, marbre opac a la pell dels amants diürns amb fredor als dits i cadàvers entre les pàgines tancades del llibre de la biblioteca principal (i municipal) de la ciutat.

Suscríbete para seguir leyendo