Empreses i governs

Dies passats, a l’acte de lliurament de premis de la CAEB a Ibiza, la presidenta del Govern Balear, Marga Prohens, va dir que ella i el seu govern seran amics de les empreses i que els empresaris mai més es sentiran desemparats, fins i tot criminalitzats, mentre ella i el seu partit manin. En el mateix acte, la presidenta dels empresaris, la senyora Carmen Planas, va apuntar cap a l’economia circular i la innovació com a nous paradigmes per recuperar la competitivitat i el lideratge que ha perdut l’economia balear en les últimes dècades. No sé si realment el govern de Prohens s’estimarà més als empresaris que els d’Armengol, és possible, però la posició de Prohens no és gaire original. Per exemple, Artur Mas quan va agafar el govern de la Generalitat el 2010 també va batejar el seu govern com “business friendly”.

Al meu entendre és un posicionament conceptualment equivocat. El que calen no són governs a favor de les empreses, sinó a favor dels mercats, de les regles clares i de la competència. Les empreses són un actor bàsic de l’economia de mercat, però fa falta una economia orientada al bé comú i les empreses per si mateixes no garanteixen el bé comú. Segons la idea clàssica de Milton Friedman, l’única obligació de les empreses és maximitzar els beneficis, guanyar el màxim possible. Però aquesta visió està una mica passada de moda i ha donat pas —amb autors destacats a la mateixa Escola de Chicago de Friedman— a un capitalisme de les parts implicades —stakeholders en anglès—. En el model de Friedman les empreses maximitzen beneficis perquè es deuen només als seus propietaris, els accionistes. En canvi, els implicats o parts interessades —els treballadors, els clients, l’entorn i la societat on s’insereix l’empresa— prenen un paper molt rellevant en el nou model. No n’hi ha prou amb maximitzar beneficis amb una mà i repartir almoina amb l’altra, cal un model més transparent i compromès.

El capitalisme i l’economia de mercat han funcionat, sobretot comparat amb les alternatives. La Unió Soviètica i les economies planificades de l’Est d’Europa varen caure estrepitosament fa una mica més de 30 anys. Varen caure no només perquè eren règims autoritaris que negaven la llibertat de la població, també perquè eren incapaces de funcionar i garantir un bon nivell de vida. I el fracàs va ser no només econòmic, sinó també ambiental, social i cultural. Per altra banda, la Xina segueix sent un país comunista, manat pel comitè central del partit únic que controla la població i reprimeix de manera forta la dissidència, però s’ha obert a l’economia de mercat, tant a nivell intern com en la inserció de les seues empreses en els mercats internacionals. Fins quan podrà combinar aquest model és una de les preguntes del milió de dòlars.

Les empreses i els consumidors no interaccionen en el buit, interaccionen en mercats en els quals hi ha regles i el sector públic té un paper per fer-les complir. Per exemple, la competència i la protecció dels consumidors. El que fa que l’economia de mercat sigui dinàmica i eficient és que les empreses competeixin i algú ha de vigilar aquesta competència i evitar el poder de mercat, els comportaments monopolístics i la captura dels reguladors. Sobre la captura, vigili, presidenta Prohens, els seus amics, que els enemics ja els coneix prou bé. Un altre aspecte és l’ambiental, quan hi ha problemes relacionats amb el medi ambient fa falta que el govern intervingui. Quan la senyora Planas parlar d’innovació i circularitat, vol dir que els empresaris faran la transició “a pèl” i no demanaran ajuts ni subvencions al Govern Balear? Ho dic perquè fa només un parell de mesos un altre empresari destacat demanava al Govern una solució al problema de l’habitatge dels seus treballadors.

Els governs han de ser molt més eficients, però les empreses i els ciutadans solen correspondre’s grosso modo amb els seus governs. Quan un pensa en Dinamarca o en Suècia, no és només que els seus governs siguin més eficients i menys corruptes que els d’Espanya o Itàlia. Les seues empreses i els seus ciutadans també són, en general, més eficients, més complidors i menys corruptes que els ciutadans espanyols i els italians i que les empreses espanyoles i italianes. Passa el mateix amb la pressió fiscal, tothom prefereix impostos baixos, només faltaria, però els impostos són la meitat de la pel·lícula. L’altra meitat és la despesa pública, i es poden tenir impostos relativament alts que paguin un estat del benestar generós com al Nord d’Europa o es pot tenir un model social i econòmic amb pocs serveis públic i impostos més baixos com als Estats Units d’Amèrica. Els dos models són coherents i depèn de les preferències dels votants optar per un o per l’altre. Però el que no és coherent és voler un estat generós i protector però pagar impostos molt baixos. I no és coherent perquè no quadra. Això va ser molt obvi els primers mesos de la pandèmia, però la capacitat humana d’oblidar quan les coses tornen a anar una mica bé és proverbial.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo