¿Tardor...?

Un temps -temps perdut, inabastable- octubre volia dir tardor, època de magranes, de roses blanques i vermelles, de mandarines sucoses, pluja finíssima, primeres sobrassades i botifarrons de la temporada, pebrassos tal vegada. Tot inevitablement a la vora del foc i de la xemeneia, olor a terra i a fusta cremada, fum i diàspores o metàfores de sentiments preuats, íntims, tot plegat en clima de germanor ¿familiar?. La terrassa oberta a l’exterior abans de l’arribada de la nit encara era viva il·luminada per potent sol tardorenc. Fins i tot el poeta emèrit escriví allò de ‘La llarga tardor a casa’. Es podria rescatar alguns fragments. «Ho diuen els llibres, les margarides, les campanades a mitjanit. Com deia abans voldria viure amb tu la teva por.. I la voldria viure molt lluny de camins de pedra i gel, prop els camps de geranis i altres belles flors en joc d’olors. Dormia després els quiets mots de la tardor...». Però ara sembla que no és el mateix. El sol pica i fort, amb vocació dels primers dies del juliol passat. No plou ni de miracle i l’aigua de la mar quasi té les ebullicions quasi d’agost. Com si ens trobessin entre santa Maria i sant Ciriac. Només manquen els focs d’artificis patrocinat pel nostre Consell Insular d’Ibiza. Platges amb turistes i la ‘disco’ de moda a tot rompre i a ‘Los valencianos’ es venen gelats de xocolata, orxata fina i altres plaers de la vida quotidiana. Hem passat l’anomenat estiueg de sant Martí i la miquelada -recordau que segons la tradició per sant Miquel sempre plou- semblava l’alegre revetlla de sant Joan. Temps era temps i això era i no era quan naixia la primavera.

Suscríbete para seguir leyendo