Problemes reals / Solucions equivocades

Quan va caure el sistema comunista, Octavio Paz, el mexicà Premi Nobel de Literatura, liberal i molt allunyat del comunisme, va avisar que havia desaparegut una resposta (equivocada) però que la pregunta seguia oberta. Ara podem dir, respecte l’ascens de l’autoritarisme i la ultradreta, que les societats occidentals tenen problemes reals, preguntes obertes, però la resposta autoritària és equivocada.

A nivell internacional, la Xina és una economia immensa i no és una democràcia. I no és tan eficient com molts volen dir. Putin és un autòcrata de manual, Rússia va molt malament i la guerra d’Ucraïna és una fuita endavant que no sabem com acabarà. Als Estats Units, Trump va perdre i es vol tornar a presentar si els problemes judicials no l’acaben d’enfonsar. Bolsonaro també va perdre al Brasil i també té problemes judicials diversos. Però, en canvi, Erdogan acaba de guanyar a Turquia i governarà per tercera vegada. Els ‘homes forts’ manen a països molt importants, menyspreant la llibertat i els drets humans. L’any passat varen sortir dos llibres fonamentals per a qui vulgui entrar en aquest tema: ‘Los Nuevos dictadores’ dels professors Sergei Guriev i Daniel Treisman i ‘La era de los líderes autoritarios’ del cap d’internacional del Financial Times, Gideon Rachman.

A la Unió Europea, a més d’Hongria i Polònia, que ja tenen problemes seriosos amb les institucions de la Unió —que és, per definició, una unió de democràcies plenes— els partits d’ultradreta són cada vegada més importants a més països, i els fratelli de Giorgia Meloni, governen Itàlia, un dels països grossos de la zona euro. A Espanya, des de la mort de Franco, no hi havia hagut res, electoralment significatiu, a la dreta del PP, perquè aquest partit reunia i aglutinava tot l’espectre conservador, però Ciutadans i Vox varen aparèixer per impugnar el relat d’una única dreta. Ciutadans ha desaparegut (bon vent i barca nova!) però Vox, ni de lluny.

Dèiem que la resposta autoritària és equivocada, però els problemes son reals. Els problemes són que la globalització, i el canvi tècnic han creat perdedors. Els perdedors són treballadors que no troben feina o que troben feines molt mal pagades, amb salaris reals estancats des de fa anys. Els perdedors són joves que no troben habitatge. Els perdedors es troben a la sala d’espera dels hospitals amb llistes d’espera molt llargues o a la parada d’un transport públic que va malament. Els perdedors no veuen que la seua qualitat de vida millori, mentre veuen que la tecnologia és cada vegada més potent, però no els n’arriben els beneficis. La diferència amb altres moments històrics és que els canvis passen a una velocitat inaudita en la història de la humanitat i són retransmesos en temps real a tot el món pels mitjans i per les xarxes socials. A més dels econòmics, també hi ha factors culturals. Els que es reboten contra la igualtat de les dones o dels homosexuals. Els que creuen que tot això del medi ambient i el canvi climàtic és una comèdia. Les migracions s’han de gestionar, però hi ha molts llocs on hi ha problemes de convivència. Els temes econòmics i culturals fan que caigui la confiança respecte d’uns governs dels que molts no n’esperen res i entre els mateixos ciutadans, perquè a mesura que la societat es polaritza, l’altre s’identifica com molt diferent.

A les eleccions americanes del 92, que Clinton va guanyar, es va fer cèlebre una frase d’un dels seus assessors, que deia: «És l’economia, estúpid». Ara podríem dir, als partits democràtics en general i als partits d’esquerra en particular: «És l’economia, i són més coses, i deixau de fer l’estúpid».

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo