Periodisme i espectacle
Costa molt fer-se una composició de lloc mínimament decent de qualsevol cosa que estigui passant si no tenim en compte l’efecte que hi produeixen habitualment els elements intermediats. Diguem-ho clarament: el que passa ens ve filtrat per allò que se’ns explica que ha passat (o també, i cal tenir-ho en compte, per allò que no se’ns explica). Escollir què és notícia i què no ja forma part del relat que se’ns fa sobre els esdeveniments.
A l’hora de fer-nos càrrec del nostre entorn, idò, el periodisme hi té un paper ben important. Teòricament, la informació constitueix un dret (constitucional), i ens hauria d’arribar tenyida, si més no, de veracitat. Així mateix, l’ètica periodística hauria de portar els professionals d’aquesta professió tan polida a mirar de no faltar a la veritat, si més no en l’exposició de fets. A l’hora d’interpretar-los, se suposa que cada lector ja sabrà com fer-ho. I també que serà capaç d’identificar columnes d’opinió -com aquesta mateixa- i que sabrà que, en aquests espais, sí que resulta totalment lícit d’esbiaixar tant com es vulgui la lent a l’hora d’analitzar els fets. Perquè cada opinador, com cada lector, compta amb les seues opinions pròpies i té una manera específica i particular d’entendre el món.
Per mi, un dels grans referents del periodisme del segle XX és el polonès Ryszard Kapuscinski. Mundialment és conegut pels seus reportatges sobre la fi del colonialisme a l’Àfrica. Però també té assaigs amb reflexions profundes sobre la professió periodística i sobre el seu impacte en la societat a llocs diferents del món. Entre aquests, en podem destacar un de curtet, fet a base de converses, titulat ‘Els cínics no serveixen per a aquest ofici (sobre el bon periodisme)’, en què desgrana idees tan suggerents com aquesta: els grans mitjans de comunicació -especialment les grans televisions, però també els diaris de gran abast i algunes ràdios- tenen una gran influència en la societat. Són influents i poderosos i per això han començat a construir un món propi, que es va bastint al marge de la realitat. No importa tant què ocorre realment com quin és el relat que surt dels esmentats mitjans de comunicació. Per tant, de mica en mica, els deixa d’interessar el fet de reflectir la realitat, perquè allò que els importa, per damunt de tot, i en tant que grans negocis que són, és competir entre ells. No deixis, idò, que la realitat t’espatlli un bon relat. O una bona notícia.
La condició de negoci és allò que fa, segons Kapusckinski, que hom es distanciï de la realitat per endinsar-se en el relat competitiu entre mitjans. I, arribats a aquest punt, no puc deixar de preguntar-me si tots aquests elements no guarden una relació directa, també, amb allò que és notícia (o no). Ens podem demanar, amb tota lògica, per què hi ha guerres que capten la nostra atenció i d’altres que passen completament desapercebudes. O per quina raó un fet pot ser notícia en unes circumstàncies determinades i no ser-ho en unes altres. Fàcilment, en podem posar alguns exemples. Quina és, actualment, la guerra que està causant més morts al món? Podríem suposar que es tracta de la guerra que Rússia ha desencadenat sobre territori ucraïnès. Però, ens ajustaríem al que passa realment? Què en sabem, per exemple, de la guerra del Iemen, on les potències imperialistes regionals de l’Iran i l’Aràbia saudita estan lliurant una batalla a mort per aconseguir l’hegemonia a tota l’àrea del Golf Pèrsic.
En la mateixa línia: cada dia ens arriben notícies de morts violentes a països de l’anomenat “primer món” (sobretot dels Estats Units d’Amèrica, on sempre hi ha la discussió sobre si s’ha de limitar o no la possessió d’armes de foc per particulars). Però ens passen ja mig desapercebudes les morts violentes en un país com Mèxic (potser perquè una certa càrrega de violència armada sempre hi és present). I poca gent podria dir quin és el país del món on actualment es produeixen més morts violentes per cada mil habitants. Basti escriure que no es tracta de Mèxic, ja esmentat. Però tampoc no és Síria, ni l’Iraq, ni el Sudan o d’altres països de l’Àfrica més o manco ignota i desconeguda. No. Segons dades de l’ONU, sembla ser que el país del món on es produeixen més morts per arma de foc per cada mil habitants és El Salvador. Qui ho diria, a tenor del lloc que ocupen als noticiaris!
També resulta interessant veure, per exemple, com s’ha esfumat la revolta iraniana dels mitjans de comunicació. No perquè hagi minvat, o perquè estigui latent, sinó perquè sembla que el relat ja no crida l’atenció de tanta gent. I, per tant, no es tracta tant de valorar l’interès informatiu com de valorar el pes que poden tenir les notícies a l’hora d’atraure l’atenció dels lectors (en aquesta competència entre mitjans per estar dalt de tot, ni que siga a costa de no reflectir la realitat o de reflectir-la esbiaixada).
Suscríbete para seguir leyendo
