Colau populista
No em sorprendria gens ni mica que Ada Colau tornàs a guanyar les eleccions a la batlia de Barcelona. Teòricament, segons el codi ètic del seu partit, no s’hi podria tornar a presentar, però ja se sap que, dins aquest “mundillo” esquerranós, això dels codis ètics no compta gaire. Colau optarà a un tercer mandat i, si l’olfacte no em falla, té bastantes possibilitats d’aconseguir-lo. Tota la retòrica, aparentment no personalista, de determinades formacions de l’esquerra espanyola no fa falta dir que no compta gaire. El fet que es presenti per a un tercer mandat no la penalitzarà ni entre els seus correligionaris de partit ni entre els seus votants.
A les passades eleccions, Colau va ser, per a Barcelona, l’única aposta mínimament fiable de la dreta i de l’espanyolisme. No debades va aconseguir la batlia -quan el més votat havia estat Ernest Maragall, al capdavant d’ERC-, perquè li varen donar suport els de Ciutadans, una mica disfressats a través de la candidatura encapçalada per Manuel Valls. L’objectiu fonamental, en aquell moment, era que Barcelona no tengués un batle identificable com a independentista, que Barcelona no es pogués posar al capdavant del procés de Catalunya vers la seua autodeterminació. I per tal d’aconseguir-ho es tractava de posar a la batlia el líder del cantó espanyolista que tengués més possibilitats. Per tant, la dreta i l’extrema dreta varen fer batlessa Ada Colau.
En aquests darrers quatre anys, emperò, hi ha hagut unes quantes coses que han canviat substancialment, al Principat de Catalunya. Per exemple, que una part de l’independentisme ha promogut una estratègia del que en diuen “eixamplar la base” que, de moment, posa l’objectiu de la independència nacional al congelador (per una temporada no se sap quan llarga). Ara les eleccions municipals, ni tan sols a la ciutat de Barcelona, ja no estaran polaritzades de manera exclusiva al voltant del debat de si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya o ha de continuar dins l’esmentat regne. I, per tant, hi haurà més capil·laritat entre forces independentistes i espanyolistes, i més transversalitat en determinats aspectes. Així mateix, i en la mateixa direcció, l’eix dreta-esquerra tornarà a guanyar una mica de pes (aquests darrers anys pràcticament havia estat esborrat del debat polític). En aquest context, qui guanya pes entre les “forces d’ordre” no és Ada Colau, sinó Xavier Trias (que farà tot el possible per articular al seu voltant el màxim de l’antic espai convergent).
Ada Colau, per tant, veu perillar la batlia. Ara ja no la votarà Vox perquè en Xavier Trias o n’Ernest Maragall no siguin el futur batle de la capital de Catalunya. Ara s’haurà de buscar (i ho fa a corre-cuita, amb un èxit bastant notable) noves estratègies per mantenir-se al capdavant de la batlia. Dins aquest context, es pot entendre la decisió de carregar-se l’agermanament de Barcelona amb Tel Aviv. La batlessa buscava alguna cosa en què els Comuns es poguessin distingir de tota la resta, un gest que els deixàs tot sols davant tota la resta d’adversaris, un moviment en el qual ningú no la pogués seguir. I l’ha trobat: desagermanar Barcelona de Tel Aviv, ni que sigui amb modes autoritaris i amb l’únic suport del seu partit (per tant, de menys d’una quarta part dels representants a l’ajuntament de Barcelona), la deixa en una posició de força.
Per descomptat, la decisió de Colau no té res a veure amb la política que faci o deixi de fer Israel, ni amb el conflicte entre àrabs i jueus, ni amb el tractament que pugui rebre el poble palestí. Tot això són galindaines que poc deuen importar els que han decretat el desagermanament. La política internacional, al cap i a la fi, com a bons “autonomistes”, els importa un rave. La política internacional la fa Espanya, però les maniobres per continuar com sigui al capdavant de la batlia de Barcelona les fa Colau. I amb molta intel·ligència estratègica, per cert.
Què podem dir de Tel Aviv? Per començar, que és l’única ciutat de l’Orient mitjà on s’hi celebra cada any el Dia de l’Orgull Gai, si l’indicador pot servir de res en relació als estàndards de democràcia i de participació plural que hi ha en aquell lloc. Tel Aviv és una ciutat dinàmica, moderna, caracteritzada per la investigació puntera en molts aspectes, com ara la salut, amb una població plural i uns estàndards democràtics incomparables amb els de tot el redol. I té batle d’esquerres, per acabar-ho d’adobar. Però Barcelona ha decidit -autoritàriament, per decret d’alcaldia- tallar l’agermanament. No hi ha cap problema, emperò, en el fet de mantenir-lo amb algunes ciutats on les dones s’han de tapar, on el seu testimoni val la meitat del d’un home i on no poden anar ni a pixar sense permís del marit, del pare o del seu germà gran. I encara hi haurà feministes que votaran Colau.
Suscríbete para seguir leyendo
