Un destacat personatge de la societat eivissenca de la darreria del segle XIX i dels primers anys del XX és el canonge Josep Felicó Serra. Havia nascut al barri de la Marina, el 28 de setembre de 1849; fou batejat a l'església de Sant Elm. Era fill de Pere Felicó Ferrer, mariner d'ofici i de Maria Serra Mayans. El matrimoni va tenir dues filles més: Antònia i Francisca, encara que aquesta última degué morir jove. Antònia es va casar amb Pere Marí Tur, dedicat al comerç.

Després de cursar els estudis sacerdotals al Seminari d'Eivissa, va rebre la primera tonsura a la capella arquebisbal de València el maig de 1866. El sotsdiaconat li fou donat el 1871. Fou ordenat sacerdot el desembre de 1872 i cantà la primera missa el gener de 1874, any que fou designat vicari de la parròquia de Sant Rafel. Durant aquest període ocupà també la plaça de catedràtic de filosofia del Seminari Conciliar d’Eivissa. Entre 1875 i 1876 fou vicari de la parròquia de Sant Antoni Abat. Aquest últim any passà, també com a vicari, a la parròquia del Salvador de la Marina i el mes d'octubre de 1876 fou designat rector de la parròquia de Sant Francesc de Paula, ses Salines. Aquell any de 1876 ja es presentà a la canongia doctoral de la catedral d’Eivissa, que no aconseguí. El doctoral és el canonge encarregat dels aspectes jurídics de les catedrals i col·legiates. Segons el Concordat de 1851, el nombre de canonges a una seu sufragània era de 16 com a màxim, i aquest era el cas de la Catedral d’Eivissa. El febrer de 1877 passà com ecònom de Sant Vicent Ferrer, sa Cala, càrrec que ocupà fins a 1880.

D’aquell temps Macabich s’encarregà, posteriorment, de donar a conèixer dos articles que publicà el 1874 i anys posteriors al setmanari ‘El Ibicenco’, on defensava l’existència de Déu, davant una campanya promoguda per ateus. En el segon, feia una vigorosa defensa de la primacia del Papa, sobre els altres poders terrenals. De la seua categoria com a orador, en són una prova les múltiples vegades que es presentà a diverses oposicions, com veurem més endavant.

Capellà castrense

Estant a Sant Vicent preparà les oposicions a capellà castrense, que guanyà i fou destinat Regiment Almansa Núm. 18, però per raons ignorades, renuncià al càrrec. Això era el 1881 i en aquell moment hi havia un únic pitiús en el cos de sacerdots castrenses, era el formenterer Antoni Mayans Marí Talaiassa (1843-1921); al cap de pocs anys, diversos sacerdots pitiüsos elegiren la via de sacerdoci militar com una sortida professional, encapçalats pel bisbe de Sió, Jaume Cardona, vicari general castrense.

Sembla que per aquell temps es presentà també dues vegades a oposicions a canonge de la Seu de Mallorca, eren els anys de 1880 i 1883. No n'aprovà cap, però cal pensar que va fer uns bons exàmens i els membres d’un tribunal, a manera de felicitació, li demanaren a quina universitat havia estudiat i ell respongué, molt seriós, que en la universitat de Sant Vicent de sa Cala, com volent afirmar que l'única manera de poder sortir d'aquella recòndita parròquia eivissenca era mitjançant l'estudi preparatori per a oposicions, ja que l’estudi era de les poques coses que es podia fer allà. El 1886 es presentà a oposicions a rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma. Les cròniques periodístiques de Palma lloaven la bona preparació de Felicó i afirmaven que s'havia presentat dues vegades a oposicions a canonge de la Seu, mostrant sempre uns mèrits rellevants i envejables.

Quan oposità a una canongia de la Seu de Palma, s'enfrontà, entre altres, a Ramon Riu i Cabanes, que fou qui guanyà la plaça de canonge doctoral. Al cap de 15 anys, 1895, Riu i Cabanes fou nomenat bisbe de la diòcesi de Solsona i allí es trobà Josep Felicó, que era el doctoral d'aquella catedral. Riu era el segon bisbe des de la restauració de la diòcesi solsonenca i fins aquell moment havia estat ardiaca de la catedral de Toledo.

El febrer de 1882 fou nomenat capellà del convent de les religioses agustines d'Eivissa i, al cap de pocs mesos, el juny del mateix any, ecònom de la parròquia de Sant Pere Apòstol, amb seu a la capella Fonda o de Sant Pere, de la Catedral d'Eivissa. L'octubre d'aquell any també fou designat responsable de la càtedra de Filosofia del Seminari d'Eivissa. En un article signat per Isidor Macabich del setembre de 1970, evocava la figura de Felicó, al qual se sentia molt unit, ja que apuntava que essent ecònom de la parròquia de Sant Pere, l’11 de setembre de 1883 el va batejar, imposant-li els noms d’Isidor, Nicolau i Joan; feia 87 anys d’aquell bateig.

D'una nota de premsa del moment, tenim el quadre professoral del Seminari durant el curs 1896-97, que era el següent: Teologia dogmàtica, Joan Tur Colomar Corpet, que també era canonge magistral. Teologia moral, Joan Marí Riera, Barber, que era canonge doctoral. Filosofia, Josep Felicó, rector de Sant Pere. Història i Geografia, Vicent Serra i Orvay. Patrologia, Història eclesiàstica i Hermenèutica i oratòria sagrada. Joan Palau Torres, que era també el rector del mateix Seminari. Llatí, Antoni Pades Riera, coadjutor del Salvador i Antoni Clapés Tur, seminarista. Història natural, Física i Química, Miquel Costa, tonsurat. Aritmètica i Àlgebra, Vicent Serra i Vicent Tur, seminaristes. Geometria i trigonometria, Joan Marí i Vicent Tur, seminaristes. Piano i Cant figurat, Vicent Mayans Marí, músic. Cant pla, Joan N. Cardona. Aquell curs de 1896-97 També trobam Josep Felicó com a professor del Col·legi de Segona Ensenyança, depenent de l'Ajuntament d'Eivissa. Era l’encarregat de les assignatures de llatí i de castellà de 1r curs i de psicologia, lògica i ètica, de 2n curs. El director d'aquest col·legi en aquells anys era Antoni Prats Company i l'administrador, el músic Joan Mayans Marí. Ocupà la càtedra de filosofia del Seminari entre 1882 i 1889, any que passà a Solsona. La plaça de llatí del Col·legi de Segona Ensenyança l’ocupà entre 1880 i 1889.

L'octubre de 1887 es creà a Eivissa la Societat de Salvament de Nàufrags, que depenia de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags, que s'havia fundat a Madrid a les darreries de 1880 i que anava creant juntes locals a les poblacions marineres més importants i aquell any va correspondre a Eivissa. El president de la junta eivissenca fou Carles Villalonga i Vega Verdugo, comandant de Marina. Felicó fou un dels vocals de la junta, el secretari era el notari Narcís Puget i Sentí, que protagonitzà heroics actes de salvament de nàufrags. Cal recordar que Felicó era fill d'una família de mariners.

En la propera entrega finalitzarem les notes sobre el canonge Felicó i, en especial, la designació com a doctoral de la catedral de Solsona.