Iván Castro: «Si un boix toca una pantalla es convertirà en un addicte»

Com acaba un educador social especialitzant-se en el món de les addiccions digitals?

Fa més de 15 anys que treball en l’àmbit de les addiccions amb pares de jóvens i, a poc a poc, amb el pas dels anys, m’he adonat que cada vegada hi havia més preocupació per l’ús i la possible addicció a la tecnologia que a altres substàncies.

De veritat?

Sí, sense anar més lluny, et puc explicar que, l’altre dia, va venir a la consulta una mare amb el router de casa a la bossa perquè ja no sap què fer per evitar que el seu fill es tanqui en una habitació a jugar durant hores...

I què vas fer?

El que mir de fer amb tots els pacients. Aconseguir que la tecnologia deixi de ser un conflicte i trobar la manera de fer-ne un ús responsable i sa.

No sona fàcil en casos com aquest...

No, no ho és, però no tots els casos són així. Hi ha persones que tenen obesitat digital i altres que simplement tenen una mica de sobrepès. Sigui com sigui, amb una bona dieta, es pot aprendre a consumir tecnologia de forma més saludable.

Sembles un nutricionista!

(Riu) Bé, de fet, amb un company psiquiatra, el doctor Manuel Rodríguez, hem trobat un símil molt interessant entre el menjar i la tecnologia, ja que tant un com l’altra afecten al nostre organisme de manera directa i ni podem deixar de menjar ni podem deixar de tenir relació amb el món digital, per això ens agrada parlar del concepte de dieta digital o tecnològica.

Aleshores una dieta paleolítica seria viure en un món analògic?

Exacte! Més o menys va per aquí, el que passa és que naltros, amb la dieta digital no parlem de greixos ni res per l’estil sinó més aviat de neurotransmissors que genera l’ús de la tecnologia com l’oxitocina, la serotonina i, sobretot, la dopamina, que és l’hormona que acaba creant addiccions i trastorns.

D’acord, i com determines si una persona té sobrepès o obesitat digital?

Elaborant un índex de consum a través de tres valoracions.

Que són...

En primer lloc el nivell de consum, en segon, el tipus de tecnologia que es consumeix i, finalment, l’edat i el gènere. Amb aquests paràmetres obtenim un resultat que sotmetem a una segona valoració que té a veure amb les possibles conductes disruptives que poden derivar de l’addicció i, a partir d’aquí, ens posem a treballar en una dieta personalitzada.

Quines són les conductes disruptives més habituals?

Hi ha de tot, però una que és cada vegada més comú és la dismòrfia...

En què consisteix?

Bé, la dismòrfia apareix quan una part del teu cos no t’agrada, per exemple. El problema és que, per culpa dels filtres d’aplicacions com Instagram, cada vegada hi ha més persones que volen assemblar-se al seu selfie amb filtres que a elles mateixes o, directament, al seu avatar d’un videojoc fins al punt d’acabar passar per un quiròfan. Ja no ens volem assemblar als famosos, ara ens volem assemblar al nostre avatar.

Imagín que m’hauria de sorprendre, però malauradament no gaire...

També hi ha persones que poden caure en un trastorn dissociatiu de la identitat, això vol dir que se senten més segurs o més còmodes amb el seu avatar digital que amb el seu cos i la seua vida real, per exemple. També solem diagnosticar a molta gent el trastorn de l’atenció parcial continuada que fa que no siguis capaç de concentrar-te en una sola cosa...

A molta gent li costa mirar una sèrie o una pel·lícula sense fer un cop d’ull a Instagram de tant en tant...

Si el que obres és una xarxa social com aquesta, aleshores pot ser que estiguis patint una mica de ‘fomo’...

I això vol dir...

Doncs mira, si tornem al símil del menjar, hi ha persones que obren la nevera per saciar l’avorriment igual que, en el món digital, hi ha persones que obren Instagram o qualsevol altra xarxa social per ‘fomo’ (fear of missing out) que en anglès vol dir ‘por a perdre’t alguna cosa’.

Aleshores hem de posar a dieta a tota la gent que mira sèries i el mòbil a la vegada?

Jo sempre dic que si alguna vegada has pensat que tens un problema amb la tecnologia o algun amic o familiar t’ha comentat que passes molta estona enganxat al mòbil o a alguna pantalla és molt probable que hagis de buscar ajuda o, en aquest cas, posar-te a dieta.

Diuen que l’inici de les dietes és molt dur...

Quan parlam d’addiccions hem de tenir molt present que la millor manera de combatre la substància a què ens hem enganxat passa per deixar de tenir relació amb aquesta substància és a dir: l’abstinència.

Però no podem viure sempre sense tecnologia...

Correcte, per això després d’un temps d’abstinència, tornem a introduir a poc a poc la tecnologia. Amb aquest exercici, el que aconseguim, és fer entendre al sistema cognitiu que viure apartat del món digital pot arribar a ser possible.

No par de pensar que tot això ho pateix gent molt jove, però imagín que els adults també ho deuen patir, no?

Per suposat, però és cert que hi ha una diferència molt gran i molt important entre la gent de la meua generació, per exemple, i la gent de 20 o 30 anys...

Quina?

Que la gent de la meua edat pot recordar un món analògic. Pot recordar aquelles tardes jugant al barri, amb una pilota, sense mòbils i sense pantalles de cap mena. A la gent de 30 anys els hi és més difícil i a les persones de 20, impossible.

Hauríem d’aprendre a viure una altra vegada sense pantalles?

No podem viure sense pantalles, això és una realitat, però sí que hauríem de passar més temps sense elles, això sí que és possible i cal que tots ho treballem a nivell individual.

I què passa amb els pares que donen una tauleta als seus fills?

Oh! La famosa babysitter digital! (Riu). Això és un perill perquè en el moment que un boix toqui una pantalla es convertirà en un addicte.

De forma automàtica?

Pensa que poques coses poden estimular més a un boix que una pantalla que brilla, té colors, moviment, remors... És una font impressionant de dopamina i, per tant, una bomba addictiva...

Tan important és aquest neurotransmissor?

I tant! La dopamina és un element essencial en totes les addiccions que podem patir. Està relacionada amb la supervivència, és la que fa que mengem, que dormim i que ens reproduïm. Els creadors de les xarxes socials i de qualsevol tecnologia, estudien aquest transmissor perquè saben que si aconsegueixen alterar-nos-el ens convertiran en addictes al seu producte.

Però la tecnologia també ha de tenir coses bones...

Per suposat! Naltros hem creat una mena de piràmide com la de l’alimentació, però amb la tecnologia, i hem vist que hi ha tecnologia tòxica, com els videojocs, tecnologia fems, com les xarxes socials, i tecnologia saludable, com les webs de les administracions. A més, també hi ha tecnologia que ens desperta serotonina, que és neurotransmissor de la creativitat i que ens permet fer grans continguts audiovisuals, per exemple...

Continguts que compartirem en busca d’un like...

I caurem en la dopamina que ens genera aquest feedback, sí. Hem d’aprendre a crear contingut digital per al món analògic.

Suscríbete para seguir leyendo