A final de l'any 1906, després de dues dècades de tenir ordenats i preparats al costat del passeig de s'Alamera els blocs de pedra que s'haurien d'emprar al port d'Eivissa, les obres varen ser finalment adjudicades. Començarien a principi de l'any següent. Eren moltes les coses que no funcionaven: el rellotge de la Catedral s'espanyava sovint. Aquell estiu va estar aturat durant més de vint dies del mes de juny. Quant als costums locals, les baralles seguien protagonitzant les notícies i els comentaris. En el mes de març, dos vesins de santa Eulària varen acabar a ganivetades i pedrades. Com a resultat de la baralla, varen haver de ser traslladats en dos carros a l'hospital de Vila. En aquesta ocasió, el motiu va ser l'ús de l'aigua comuna. Això no només passava a la pagesia. De fet, l'alcalde de la ciutat va publicar un ban, dels molts que publicaven els batles intentant que els ciutadans els fessin una mica de cas, on advertia als individus més conflictius:
«1º...desde la publicación de este Bando se procederá a la detención y registro de aquellos individuos, vecinos domiciliados o transeuntes, á quienes se señale como levantiscos y pendencieros y propensos á usar ó llevar consigo armas prohibidas.
2º. Igual disposición se adoptará con los menores que se hallen en el propio caso, y á cuyos padres ó tutores se hará extensión...si se les sorprende en flagrante infracción de la ley.
3º Las armas que se ocupen serán decomisadas...».
També a final d'any, una somera que tirava d'un carro va perdre el control i va començar a córrer pels carrers de Vila:
«Esta tarde, un carro tirado por una mula y perteneciente á un campesino, ha salido escapado por las calles de esta población, siendo un verdadero milagro que no atropellara á alguna persona.
En su veloz carrera, ha subido sobre una de las aceras de la calle de Aníbal, metiendo una de las ruedas en el umbral de una puerta, quedando detenido en seco y cayendo el animal al suelo con gran estrépito...».
Mentre això passava a la Marina, els vesins del moll i de sa Penya es queixaven de la presència i la remor que causaven les anomenades «dones que fumen». Catorze vesins del carrer de Garijo, davant el moll, varen entregar un escrit al batle, Mariano Llobet i Tur, on afirmaven que: «...se ha hecho ya intolerable la conducta observada por aquellas desgraciadas llamadas camareras en la plaza de nuestra vecindad...A nosotros, la mayor parte pescadores, no nos dejan dormir en toda la noche y á ninguna hora pueden salir nuestras hijas al balcón ni á la calle si no quieren verse expuestas á oir lo que no deben oir, ni ver lo que no deben ver... Suplicamos... se sirva señalar otro barrio o calle especial en que vivan estas infelices, como sucede en todas las poblaciones cultas...». És a dir, traslladar el problema a un lloc on no molestàs.
Aquell any es celebrava el centenari de la captura del bergantí de matrícula anglesa Felicity, per part del marí Antoni Riquer i la seua tripulació.
Encara no s'havia començat el monument tot i que l'1 de juny s'havia col·locat formalment la primera pedra.
A la premsa local es parlava de la urgència en la construcció de la carretera de Santa Eulària i del nou intent de la Diputació Provincial de tancar l'institut local d'Eivissa. El batle de la ciutat havia demanat una pròrroga de dos anys.
El paisatge urbà de la ciutat estava protagonitzat per tant per una badia envoltada de feixes ben conreades, un moll abans de les obres, un sol monument, inaugurat dos anys abans, dedicat a un general que havia mort a la guerra de Cuba, un passeig conegut com s'Alamera, amb arbres i bancs però encara sense edificis que l'envoltassin, i una ciutat que acabava en el carrer del Comte de Rosselló. En aquest contexte, una viatgera anglesa, Margaret d'Este, arribava al port en un vaixell procedent de Mallorca i acompanyada d'una amiga.
La descripció que fa de la seua arribada, i que coneixem gràcies a la traducció que va fer Jaume Boada de la versió anglesa, és la següent:
«...El petit vapor que, si el temps ho permet, navega tres cops per setmana entre Palma i l'illa d'Eivissa ha transportat ben pocs estrangers ... si s'examinassin tots els registres del Grand Hotel -inaugurat l'any 1903 a Palma- difícilment s'hi trobaria el nom d'un estranger que hagi viatjat a Eivissa o, si ho ha fet, que n'hagi tornat per explicar-ne la història.
...empeses per la curiositat, un bonic dia embarcàrem en el vaixell del migdia i posàrem rumb al nostre viatge d'exploració, pel qual la nostra única salvació era una carta de recomanació adreçada a un tal Sebastià Roig, el propietari de la Fonda de la Marina d'Eivissa, una carta, en què se li pregava que es fes responsable de nosaltres davant qualsevol desgràcia que poguéssim patir durant la nostra estada a l'illa». Imaginem què degueren contar a aquestes dues dones de com érem els eivissencs. El relat continúa:
«Un cop fora de la badia, el petit Isleño es balandrejava terriblement i romanguérem ajagudes davall de la coberta fins que, a les vuit del vespre, el vaixell deixà de moure's... sortírem a la coberta pensant que el pitjor havia passat...Però ens decebérem amargament! No hi havia ni un moll ni la vorera a la vista, ja que, pel temporal marítim, no havíem pogut entrar en el port, però ens estàvem sacsejant cap amunt i cap avall a una mitja milla de l'escullera... Alguns pescadors amb impermeables brillants carregaven tonyina des d'un falutx amb vela llatina que es balancejava devora...La llum tènue d'una llanterna caigué sobre un grup de pagesos amb capells d'ala ampla reunit en la coberta humida que, d'un en un, anaven desapareixent... cap a una embarcació lleugera que s'engronsava just davall. En omplir-se, s'allunyà del vapor i desaparegué en la foscor amb un suau cop de rems...».
Varen esperar el seu torn per baixar a la barca que les havia de portar a terra ferma: «Desembarcant en un vol d'esglaons, pagàrem als barquers la tarifa de dues pessetes i mitja i ens allunyàrem xipollenjant en el fang i en la foscor cap a l'hostatgeria...pujàrem a una gran habitació de rajoles vermelles, distribuïda en la forma espanyola amb dues alcoves separades per portes de vidre...
La fonda es trobava just a la vorera de la mar i guaitàrem sobre un port gairebé tancat envoltat de boira. ..l'únic senyal de vida humana era una dona solitària que estava pescant pacientment davant la porta de casa seva, asseguda davall d'un gran para-sol».
Començava l'estada de trenta-sis hores de dues dones que havien d'esperar que l'Isleño tornàs de València per recollir-es i tornar-les cap a Mallorca
