L’Europa que ve

L’Europa que ve, si pensa que tancant-se es reforçarà, va molt i molt errada d’osques. El tancament, especialment si es produeix a nivell identitari dins les fronteres dels vells estats, portarà Europa a un anquilosament encara major, a una esclerotització de la seua substància més important (la identitat europea, els valors públics compartits), i a esdevenir una potencial víctima de qualsevol de les grans potències que s’hi acarnissi.

Aquests darrers anys hem assistit a una mena de trinxament espiritual de la Unió Europea per part d’alguns estats membres (no en conjunt, sinó en sectors concrets). Han contribuït a laminar poderosament la idea d’Europa, per exemple, els sistemes judicials de Polònia i d’Espanya. Hi ha contribuït, ben clarament, el govern d’Hongria. I, en certa manera, també, més calladament, ho ha fet el govern populista d’Eslovàquia.

Perquè Europa no estigués en l’atzucac en què ha quedat (avui més que despúsd’ahir), el primer ministre hongarès hauria d’entendre que Europa és terra d’acollida, que ningú no pot ser discriminat per la seua orientació sexual i que la ideologia d’extrema esquerra té la mateixa cabuda dins la democràcia que la seua. Els membres del Consell General del Poder Judicial espanyol haurien de saber que mantenen el mandat, després de fer cinc anys que ha caducat, perquè els dona la gana, i perquè Europa no té, malauradament, cap mecanisme per impedir-ho. Que els seus càrrecs siguin il·legítims no obsta perquè siguin legals. I, per tant, aquí els hem de sofrir. I allà veuen com el procés de construcció europea es lamina per culpa d’atzagaiades com aquesta.

Els membres del Tribunal Suprem de Polònia haurien d’entendre que el Tribunal de Luxemburg té potestat sobre ells mateixos, i que no poden fer res, per molt legal que pugui ser al seu país, en contra dels principis i dels valors de la Unió Europea. Que a ells no els agradin els matrimonis entre persones del mateix sexe, ni els canvis de sexe, ni les dones atees no hauria de ser cap obstacle perquè el seu comportament s’adigués amb el cabdal comunitari que, des del Tractat de Roma, els europeus ens hem anat donant entre tots.

Els jutges espanyols haurien de fer cas quan la senyora Siofra O’Leary, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, els diu que no poden opinar sobre una llei que s’està tramitant, perquè això interfereix en la divisió de poders. I, una vegada aprovada la llei, l’haurien d’aplicar, d’acord amb la seua lletra i també, ai!, d’acord amb el seu esperit. Ells són tan obtusos, emperò, que l’endemà d’haver-se aprovat la Llei d’Amnistia fiquen a la presó un joven encausat pels fets vinculats amb l’exercici del dret d’autodeterminació a Catalunya. Contra el parlament espanyol. Contra el rei, a qui toca signar-la. I contra el Tribunal del Luxemburg. No els fa res. Tenen la paella pel mànec. Il·legítimament. Potser, emperò, legalment? Segurament tampoc.

Els nacionalismes constitueixen el gran obstacle per a la construcció europea. Els nacionalismes d’estat (que són, al cap i a la fi, els que compten) s’estan tancant. Els partits nacionalistes tenen una representació al Parlament europeu superior a la que hagin pogut tenir en cap altra etapa passada. Si la democràcia cristiana pacta amb els nacionalismes radicals, com ha fet el PP espanyol, el projecte europeu se’n veurà absolutament tocat, potser fins i tot tocat de mort.

Més prompte que aviat, Europa necessita dotar-se de les eines necessàries per poder continuar endavant en el procés de construcció política del continent, perquè cada vegada hi hagi, efectivament, més Europa. Per això, per exemple, urgeix comptar amb una política exterior compartida (que eviti les atzagaiades i les ocurrències de cada estat membre, i qualsevol possible temptació aïllacionista). Urgeix comptar amb una política educativa que compti amb elements comuns (per evitar així les polítiques educatives destructives que estam patint a l’Europa de la segona velocitat, on hem de tenir ciutadans menys formats, per a ocupacions subalternes). Urgeix una política de defensa (amb batallons per llengües, si fa falta, incloent-hi la nostra) comuna, per evitar els devaneigs d’alguns estats que es creuen molt poderosos i d’alguns líders soques que es consideren molt llestos). Urgeix comptar amb una justícia europea que efectivament pugui quadrar les estatals (fins i tot eliminant-les, si fos el cas). I urgeix fer un discurs clar de federalisme europeu, per caminar, ara ja sí, sense embuts, cap als Estats Units d’Europa.

Suscríbete para seguir leyendo