La bandera del Pereyra

Que s’hagi recuperat el Teatre Pereyra és una bona notícia. Comencem per aquí. Una ciutat com Ibiza necessita equipaments culturals, de diversa casta i condició. I està bé que n’hi hagi de públics i de privats. I que optin per tipus de públic diferent. Encara més, resulta positiu que s’hi representin espectacles diversos, i fins i tot pot ser ben propici que ostentin un cert grau d’especialització. Per tant, cal valorar positivament que la ciutat recuperi (remodelat i modernitzat) un equipament cultural important.

Dit això, m’ha sorprès la referència a la bandera, a l’hora de recuperar el teatre. Com m’ha sorprès, també, que, posant-hi bandera, només n’hi hagi una. “Com feien es nostros güelos”, han dit, o quelcom de semblant. Oblidant, de manera totalment imperdonable, que els güelos varen viure en etapes en què la nostra bandera, la de les quatre barres sobre fons groc, la que varen portar a Ibiza els conqueridors l’any 1235, la de Guillem de Montgrí i Nunó Sanç, la de Ramon Muntaner (que deia que ni els peixos podien nedar dins la Mediterrània si no la portaven dalt el llom), estava totalment prohibida. Prohibida per un parell de dictadures culturicides, colonialistes, que pretenien eliminar, precisament, la nostra cultura. Posar l’única bandera que podien posar els nostres güelos, certament, no demostra gaire sensibilitat envers l’illa d’Ibiza i envers els eivissencs.

Intentant veure el costat positiu de les coses -pensar en positiu sempre va bé-, vaig dir-me a mi mateix: potser han caigut en el parany de l’ultranacionalisme que patim des de fa una temporada. I, per no destacar, han posat la monàrquica del país del costat dalt de tot de l’edifici del teatre. Com fan els italians i els alemanys que es construeixen xalets quan tenen acabada l’estructura. Però, continuava el meu raonament, segurament a l’hora de programar espectacles seran més oberts, i hi haurà espai, sent un teatre emblemàtic d’Ibiza, per a la cultura eivissenca i per a la producció cultural en la llengua d’Ibiza. Cercaran algun mànager ben integrat a l’illa que es faci càrrec de la programació i, efectivament, tornarà a ser “un teatre obert a sa població eivissenca”.

Però, ai las!, els primers senyals -i no de fum- semblen inequívocs. Tot ha començat amb un dissenyador d’espectacles procedent del bell mig de l’Altiplà, amb poca relació amb la cultura produïda en la llengua d’Ibiza. I, si hi ha cap tipus de bilingüisme, aquest sembla que és entre castellà i anglès. Que el teatre estigui situat al barri de la Marina no pareix que sigui res gaire rellevant.

Tampoc no ho pareix la difusió que es fa de l’star system del lloc. Ho escric tenint al davant la imatge de la presidenta de la Comunitat de Madrid, flamant espectadora d’un espectacle sobre l’Ibiza dels hippies, enmig del qual -o abans o després, no ho sabria dir, perquè no hi he assistit- s’hi cola alguna escena amb toreros. Com si a Ibiza hi hagués plaça de braus. Com si a Ibiza les curses de braus tenguessin cap tradició. Com si això de cridar “torero, torero!”, tengués res a veure amb Ibiza o amb els eivissencs.

Malauradament, idò, sí que sembla que es pot observar alguna relació entre el drap que han plantificat dalt de tot de l’edifici i els espectacles que s’hi programen al seu interior. I no fa l’efecte que res vagi en consonància amb la idea de captar un públic eivissenc, ni tan sols de poder atreure un públic format per turistes que puguin tenir un mínim interès en la cultura de l’illa que visiten, ço és, Ibiza.

Essent Ibiza Patrimoni de la Humanitat, no estaria de més que es començàs a treballar per atreure un turisme que tengués un mínim interès pel nostre patrimoni històric, artístic i cultural, desmentint les masses aculturades i llanudes -encara que es rapin- que tenen tendència a visitar-nos.

Pens que és important ser curós amb els símbols. Si vaig, posem per cas, al Consell d’Ibiza, trob quatre banderes, de les quals n’hi ha tres que em representen. Si vaig a la delegació del Govern, al Passeig Marítim, hi veig tres banderes, de les quals dues em representen. Al Club Nàutic també n’hi havia dues amb les quals m’identificava. Però si vaig al Teatre Pereyra em trob com si fos en una comissaria de la guàrdia civil o de la policia dita nacional, on trob zero banderes que em representin.

Suscríbete para seguir leyendo