Catalans i bascos, aliats externs?

La nova legislatura, al Regne d’Espanya, ha començat amb un reguitzell de paradoxes. La més impactant de totes ha estat el fet que el nou govern espanyol hagi depès, fonamentalment, dels independentistes catalans i bascos. Això, per una banda. Efectivament, sense JxCAT i ERC per una banda, i el PNB i EH-Bildu per l’altra, no hi hauria govern progressista a l’Estat. Juntament amb això, hem de tenir en compte, per reforçar encara més l’argument, que el Partit Socialista treu uns resultats molt espectaculars a Catalunya, de manera que també li resulta del tot impossible per poder accedir al govern de l’Estat. Suposant, idò, la hipòtesi d’una Catalunya independent, el PP i Vox podrien fer tranquil·lament un govern tan escorat a la dreta com volguessin que ningú els no podria qüestionar.

I aquí tenim una nova paradoxa: sense Catalunya, els espanyols tendrien el govern que ells desitjarien: un govern PP-Vox. Amb Catalunya, s’hauran d’empassar un govern PSOE-Sumar, amb el suport de JxCAT i ERC. Catalunya no té el que voldria, perquè, i no crec que es pugui demostrar el contrari, en un referèndum d’autodeterminació amb tots els ets i uts, sortiria independència. Per tant, no pot accedir a allò que la societat catalana desitja. Però Espanya, per mor de Catalunya, tampoc no té el que voldria, que, ara mateix, és un govern PP-Vox. De manera que, en gran mesura, tant els catalans com els espanyols se senten frustrats per aquesta doble impotència.

Algun comentarista ha analitzat la relació, recentment, que es pot observar entre el PSOE i els independentistes catalans (fonamentalment) i, en menor mesura, els bascos. Segons aquest punt de vista, els dirigents socialistes no tracten en absolut els líders independentistes catalans com a connacionals, i, encara molt manco, com a representants d’una comunitat autònoma. Els tracten, de fet, com a aliats externs. Observem, per exemple, que les negociacions entre el PSOE i JxCAT s’han dut a terme a Suïssa, i amb la supervisió d’un mediador internacional. En el darrer debat de la presidència espanyola de torn a la Unió Europea, els eurodiputats independentistes catalans tampoc no han tractat Sánchez com un connacional (ni han estat així tractats per ell mateix), sinó que l’han tractat com un aliat europeu (com si fos, posem per cas, un membre de l’ALE o de la socialdemocràcia sueca o finesa).

Això es dóna d’una manera més o manco natural. Ja a l’etapa Pujol, quan es va construir tot això, es donava per suposat que Catalunya no era “una comunitat autònoma més”. Mai Aznar, quan va necessitar el suport del nacionalisme català, no va tractar els catalans com una comunitat autònoma de règim general, digués el que digués l’organigrama legal i institucional existent. Una cosa és la retòrica que es pugui gastar per a l’ús de la galeria i una altra el tracte real existent entre líders i entre institucions. Les actuals negociacions han acabat de posar de manifest aquesta qüestió d’una manera totalment transparent, cosa que ha fet aixecar espurnes (especialment) a Madrid.

En aquestes circumstàncies, pens que seria un error que els independentistes catalans tornassin a optar per intentar regenerar Espanya. El catalanisme duu intentant modernitzar i democratitzar l’Estat espanyol bastant més d’un segle. Recordem, per exemple, l’intent de la Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba al capdavant. I amb Cambó, que va fer mans i mànegues per posar el rellotge espanyol en hora, evidentment sense sortir-se’n. Ho varen tornar a intentar durant la II República, amb la conseqüència funesta del colp d’Estat que va durar tres anys i la dictadura que va durar tres dècades. Ho tornen a intentar durant la Transició. I així successivament.

Tenint en compte com està l’Estat espanyol, podríem entendre que una part important del catalanisme (ara ja majoritàriament independentista) optàs per tornar a intentar reformar Espanya. Insistesc que pens que seria un error de grans dimensions. Perquè ara el terreny de joc és tot un altre. Ara es juga a la lliga europea. I, per tant, treballar per fer minvar la lawfare a Espanya, per democratitzar les estructures de l’Estat, per evitar la interferència antidemocràtica de molts alts funcionaris, etc, ja no és qüestió de Catalunya, ni s’ha de fer des de Catalunya, sinó que correspon a Europa posar-hi remei. Ha de ser la Unió Europea la que aconsegueixi les pertinents reformes. El problema del Consell General del Poder Judicial espanyol no és un problema català, sinó europeu. No l’han de resoldre ERC ni JxCAT: l’ha de resoldre la Unió Europea.

Els catalans (i els bascos) farien bé de continuar comportant-se com aliats externs de qui s’hi vulgui aliar a Espanya, si ho fa des de pressupòsits raonables.

Suscríbete para seguir leyendo