Després de Marilyn, Carmen

Després de Marilyn, Carmen Sevilla sense dubte, sense la més mínima ombra, més enllà de qualsevol indici de lleu sospita. A la memòria fixa del cinèfil inevitable -un nostàlgic de dretes a l’estil François Truffaut- arriben tots els noms femenins que s’instal·laren de forma definitiva a casa seva, al seu cervell agut i net. Llargs capítols d’estrelles cinematogràfiques. En primer lloc indiscutible, inqüestionable Marilyn Monroe. La intèrpret de ‘Cómo casarse con un millonario’ i ‘La tentación vive arriba’ figura al primer lloc de la llista. Però després, i és una opinió molt personal, gens transferible, apareix el nom de Carmen Sevilla, l’actriu, la star més bella del cinema espanyol. I quan algú, per exemple Juan Antonio Bardem, li donà una oportunitat, demostrà la seva qualitat, la seva intensitat, la seva personalitat dramàtica. Parlaríem és clar de ‘La venganza’, la seva millor pel·lícula de les més de seixanta que filmà. Però ara, dies passats, s’ha mort Carmen Sevilla. S’ha mort -el mateix vaig escriure a la desaparició de Jeanne Moreau-

el cinema espanyol. En aquells anys cinquanta, misèria de un país trencat i desfet per mans assassines, a la ciutat de Palma, a un cinema de l’eixample del que no record el nom , fou el moment, moment extraordinari, que vaig descobrí la sensualitat de Carmen Sevilla, a la pel·lícula ‘Violetas imperiales’, protagonitzada per Luis Mariano ridiculitzat sempre per mariquita i ara seria ídol del moviment gay. Coses que passen, coses que passen. Després arribarien els èxits, i el glamour, el glamour que la censura podia permetre. Carmen Sevilla, una personalitat vital, alegre, lluminosa, atractiva i seductora sempre i en qualsevol lloc, encara que els vells cinèfils ara jubilats, tancats a la residència de vellets, és probable que no estiguin d’acord. Però s’equivoquen de forma espectacular. S’ha mort Carmen Sevilla, s’ha mort el cinema espanyol. Ens queda Pedro Almodóvar.

Suscríbete para seguir leyendo