Quants Escalona hi deu haver?

A l’hora d’analitzar els dèficits que es mostren en l’Administració de Justícia pel que fa al respecte a la doble oficialitat lingüística, he trobat un cas que convida a la reflexió. Es tracta d’un jutge en exercici a Barcelona, barceloní de naixement i que imposa a les persones que cauen a les seues mans el castellà sense cap tipus de contemplació. Sense tenir en compte, per tant, l’oficialitat de la llengua catalana. (No vull ni pensar què ocorreria si caigués al seu jutjat -el Jutjat número 12 de Barcelona- algú que parlàs aranès, que també hi tendria tot el dret!). L’home en qüestió es diu Sergio Escalona. I, per descomptat, essent una persona amb titulació universitària i havent passat unes oposicions com les de jutge, i haven nascut a Barcelona, és impossible que no entengui (i fins i tot que no parli, si vol) la llengua catalana. Però ell, sistemàticament, intimida les persones que cauen al seu jutjat dient que no entén el català, i, contravenint l’Estatut d’Autonomia (i, per tant, també la Constitució espanyola, de la qual emana), la Llei de Normalització Lingüística, la Carta Europa de les Llengües Regionals o Minoritàries i la Declaració Universal de Drets Lingüístics, commina tothom a parlar en castellà. Imposa, per tant, el monolingüisme en un territori on hi ha tres llengües oficials (Catalunya i Luxemburg són els únics llocs d’Europa amb tres llengües oficials dalt el mateix territori).

Agafant les gravacions de twitter sobre les quals es basa un article que li dedica Vilaweb (9/2/23), trobam el jutge reaccionant de la següent manera, davant un testimoni, en un judici. Havent-li demanat què va ocórrer en una agressió, el testimoni diu: «Jo he presentat un vídeo de l’agressió». El jutge ja l’interromp, molest per la llengua que acaba d’usar. Tot seguit, el testimoni continua: «Em va agredir en primer lloc...». Aquí el jutge ja talla en sec. Afirma no haver entès aquestes dues frases (absolutament comprensibles per a qualsevol castellanoparlant de mitjana comprensió lingüística que no hagi posat mai un peu dalt territori catalanoparlant ni hagi escoltat mai abans ningú parlant en català). I commina el testimoni a expressar-se en castellà, després de dir-li que ell, el jutge, no té cap obligació de conèixer el català, ni d’entendre’l, i que no sap què li acaba de dir.

En un altre cas, la persona que ha de declarar davant el jutge ja s’ha pres la molèstia de demanar un intèrpret, sabent com les gasta el tal Sergio Escalona. Arriba tranquil·la davant el jutge i intenta dir-li, en català, que ja ha demanat intèrpret. El jutge, emperò, fa com si no l’entengués (la paraula ‘intèrpret,’ per a la comprensió d’un hispanoparlant mitjà, ja em direu si és mala d’entendre!) i la commina a parlar en castellà. Com que ella no ho vol fer, i a més s’ha pres la molèstia de demanar l’intèrpret, intenta preservar els seus drets. Però el jutge suspèn la vista fins que ell -Escalona- faci les provisions perquè hi hagi un intèrpret. La catalanofòbia no pot ser més evident. Però bé, podem assimilar que no vulgui entendre la paraula ‘intèrpret’ si en una altra ocasió talla algú que li diu «sí, senyor» (amb la r final muda, i, per tant, susceptible de ser català o andalús col·loquial) per la mateixa raó de sempre.

Observant aquest cas, ja denunciat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, em deman quants Sergio Escalona hi deu haver arreu dels Països Catalans (digui’s Arc Mediterrani, concreti’s Illes Balears, Catalunya, País Valencià, oficialment Comunitat Valenciana). Com a persona que he fet algunes incursions en el camp de la Sociologia, se m’acud un mètode senzill per poder-ho, si més no, intuir. Quadrem el percentatge de catalanoparlants que hi ha a cada lloc del domini lingüístic amb la quantitat de judicis vehiculats en català dins el mateix espai. I així tendrem una idea aproximada de la quantitat de jutges que hi pot haver que actuïn, més o menys, grosso modo, com el titular del dotze de Barcelona. Mirem quantes esqueles surten en català als diaris locals i quadrem-ho amb el percentatge de judicis realitzats en la nostra llengua. Vegem quantes cartes al director surten als esmentats diaris en la llengua del país i quantes actes judicials es troben en aquesta mateixa llengua. I sabrem, aproximadament, el nombre d’Escalones que hi pugui haver a cada lloc.

No hi ha dubte que es pot exercir de jutge a les Illes Balears, a Catalunya, o al País Valencià, com no hi ha dubte que, exercint-hi, es poden violar drets dels ciutadans emparats per la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia o la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (tot això, cabdal constitucional espanyol). I, no dubtant d’això, no entenc com algú pot pensar que la MHP Laura Borràs podia tenir un judici no estrictament polític.

Suscríbete para seguir leyendo