Salut, sentit comú i llengua
La setmana passada es va aclarir una qüestió que, en condicions normals, no hauria d’haver provocat cap tipus d’embolic: quin és l’estatus de la llengua catalana dins el sistema de salut de les Illes Balears, i quines condicions regeixen en aquesta qüestió per al personal que treballa a l’Institut Balear de la Salut.
Prèviament a les consideracions que faré a continuació, voldria fer una acotació que consider necessària. Del pacte de la Transició, en va sortir que llengües diferent del castellà serien oficials, si així ho decidien a cada lloc, de les comunitats dites autònomes on fossin parlades. S’obria la porta, idò, a l’oficialitat del català (a les Illes Balears, a Catalunya i, sota la denominació de valencià, al País Valencià), del basc (a Euskadi i a Navarra), del gallec (a Galícia, però no, ai las!, a Astúries ni a Castella-Lleó, on també es parla) i, més endavant, de l’occità (aranès a l’Aran, a Catalunya). Però, des del primer moment, es va anar pervertint el concepte d’»oficial». Arreu del món, l’oficialitat d’una llengua implica, fonamentalment, que no se’n pot al·legar desconeixement. Tens una indicació de trànsit en francès, a Orleans o a Lió, te la botes i dius: «ai, és que no sé francès!». T’evitarà la multa? Pots al·legar que no saps francès per botar-te una disposició escrita en francès, a qualsevol lloc de França? Te la pots botar en italià, a Roma, a Nàpols o a Milà? Idò això, exactament això i no res més ni manco, implica l’oficialitat lingüística.
El català és oficial, a les Illes Balears, però hi ha ciutadans que pledegen perquè les indicacions públiques siguin en l’altra llengua oficial, al·leguen no saber català per mirar d’esquivar-ne alguna, exigeixen a l’altra part que els tradueixi al castellà els papers (raríssims) en català que es puguin presentar en un judici, i un llarg etcètera de coses que, en una llengua realment oficial, no poden passar mai.
Si traduïm això a l’àmbit de la Salut, l’oficialitat del català a les Balears implica, per exemple, que cap metge, cap infermer no et pot dir que no t’entén, o que canviïs de llengua, si el fas servir. I que no et pot deixar d’atendre, ni et pot reclamar cap tipus de traducció, ni, molt manco, et pot dir que parlis d’una altra manera. L’oficialitat, arreu del món, implica, senzillament, això. Al Regne d’Espanya, emperò, el concepte es va començar a pervertir des de l’endemà en què fou possible. Què dic l’endemà? Des del segon següent!
La decisió del govern de les Illes Balears de fer que el coneixement de la llengua catalana sigui un requisit per accedir a la funció pública a l’àmbit de la Sanitat és, doncs, coherent amb l’oficialitat de la llengua pròpia del nostre arxipèlag (que n’és la pròpia no ho dic jo: ho diu l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, llei orgànica que regula la nostra relació amb l’Estat. I ho diuen, per tant, tots els constitucionalistes. Els que no ho diuen poden ser qualsevol cosa, manco constitucionalistes). Resulta, emperò, que hi ha una part de les bosses de treball de l’àrea de Salut que no es poden cobrir per manca de personal sanitari. I, en aquests casos concrets, hom ha decidit fer una excepció: es podrà accedir a les places en qüestió sense comptar amb els coneixement necessaris de català, però aquests coneixements s’hauran d’adquirir en un període màxim de dos anys. I, mentre no s’acrediti la capacitació en llengua catalana, els professionals que ocupin aquestes places no podran participar en cap concurs de trasllats ni podran prosperar en la seua carrera professional. Tot sembla, senzillament, sentit comú.
Com que el sentit comú és el menys comú dels sentits, hi ha hagut una minoria (hi insistesc, una minoria), no especialment nombrosa però sí molt cridanera, que s’ha oposat al fet que la llengua pròpia de les Balears i una de les dues que hi són oficials hagi de ser obligatòriament coneguda per tots els servidors públics de l’àrea de la Salut. La majoria dels sectors afectats per aquesta disposició, emperò, hi estan plenament d’acord. I no només per garantir els drets lingüístics de tots els ciutadans de les Illes Balears -independentment de quines siguin les idees o els coneixements del meu metge, jo tenc dret a adreçar-m’hi en català, i ell/a no em pot exigir traducció, ni pot al·legar no entendre’m-, sinó, bàsicament, per qualitat de servei. Qualsevol metge, qualsevol infermer, qualsevol membre del personal sanitari ha de poder atendre el pacient en la llengua oficial amb la que s’expressi més còmodament, o amb la que li vengui de gust expressar-se, sense posar-hi cap tipus d’impediment. D’això va la cosa, i així s’ha resolt.
Suscríbete para seguir leyendo
