Quart món a Eivissa

Em conten una anècdota que ve completament a tomb per a la intenció d’aquest paper d’avui. La protagonitza un jove que ha acudit als serveis de Càritas després d’haver arribat a Ibiza en condicions pròpies d’un migrat recent. Aquest al·lot ha treballat en un dels llocs més exclusius de l’illa, amb iots passejant-s’hi que valen milions d’euros, amb personatges que tenen milions i milions d’euros, amb una ostentació de riquesa absolutament extraordinària... cobrant a dos o tres euros (ja no record si em varen dir dos o tres) l’hora!

Hi ha un restaurant a la platja d’en Bossa on, per menjar-hi una vegada (i suposant que no estalviàs res mai), aquest jove hauria hagut de treballar, ni més ni manco que unes set-centes cinquanta hores. Posem, com a principis de la industrialització, una jornada de quinze hores diàries: cinquanta dies. I això begudes a banda.

Cont l’anècdota per posar de manifest que Ibiza és una illa on conviuen el luxe més forassenyat i la misèria més centreafricana, l’ostentació escandalosa de riquesa i uns sous que a penes et permeten comprar-te un parell d’entrepans al dia, les mansions més cares de la Mediterrània i els habitatges més infrahumans. Tot en un espai tan petit com aquesta illa nostra, habitada per devers cent-seixanta mil persones.

En etapes recents, s’ha parlat del “tercer món” per referir-se als països en vies de desenvolupament. Més aviat, emperò, el concepte ha caigut en desús perquè es referia als països pobres, on hi ha una gran quantitat de gent que no compta amb els recursos necessaris per poder sobreviure amb un mínim de dignitat. És la part del món on es passa fam, on els infants moltes vegades no van a l’escola i on hi ha dificultats per accedir a l’aigua mínimament potable. On les clavegueres encara a molts llocs no estan cobertes i deixen veure tot el seu contingut al bell mig dels carrers (com passava entre nosaltres, tot s’ha de dir, fins no fa tant de temps). Idò bé, més recentment s’ha estrenat el concepte “quart món”. Aquest fa referència a les bosses de població que viuen a països desenvolupats (posem a l’interior de la Unió Europea) però que compten amb uns recursos i uns problemes prou similars als que pateixen la majoria de població a països en vies de desenvolupament. Dit d’una altra manera: es pot viure a Düsseldorf, a Viena o a Ibiza amb tan pocs recursos com es viuria, posem per cas, al Iemen o a Burkina Fasso. Certament, aquí no deixarem (?) que algú que està tirat enmig del carrer s’hi acabi de morir, si trobam algú totalment desnodrit mirarem que pugui menjar alguna cosa i no tolerarem que ningú vagi completament desvestit pel carrer. Però farem orelles de mercader si sentim que hi ha entre nosaltres milers de persones que no tenen una feina digna, que tenint-la cobren una misèria, que els diners no els donen per passar la mesada, que tenen enormes dificultats per agenciar-se un habitatge o que raccionen el menjar als fills perquè no en tenen més.

El quart món constitueix la vergonya de les societats avançades. I, sobretot, constitueix la vergonya d’aquells als que els sobra de tot. Com goses atracar el teu iot magnificent a dos palms d’un jove que cobra dos euros l’hora per fer feina durant tots els dies de la setmana? Com goses pagar un cobert que faria envermellir el Maxim’s de París al costat d’algú que passa angúnia per poder donar un got de llet cada matí als seus fills? Com goses jugar-te sis mil euros al casino cada nit, al costat d’una dona que a penes pot veure els seus infants perquè ha de treballar deu hores cada dia per poder mantenir-los? Com goses?

Per què han de servir, els governs, si no és per corregir aquests abusos, aquestes situacions que fan venir vergonya aliena només de posar-les negre sobre blanc? Per què serveixen, els governs, si no poden treure -mica heroicament- alguna xavalla de les butxaques més plenes, d’aquelles que encenen el puro amb bitllets de cent dòlars, per alleugerir una mica la vida dels que pateixen en silenci?

I que no em vénguin amb la història que els que tenen molts diners és perquè també creen molta riquesa, i d’altres galindaines. El superluxe d’Ibiza, al nostre quart món, no li aporta ni una fava. Les coses s’han de dir clares, no fos cas que les mentides repetides anassin calant en la consciència de la gent.

Suscríbete para seguir leyendo