De la mateixa manera que tenc clar que els pihos constitueixen un càncer per al futur de la llengua catalana, no dubt tampoc que els rics sense consciència ho són per al planeta en el seu conjunt. No sé per quina raó, a dia d’avui, als rics se’ls suposa mala educació, o fins i tot manca total d’educació, enfront d’unes classes poderoses econòmicament que, en un passat no tan llunyà, miraven de vantar-se de ser ben educades, cultes i, si en tenien l’ocasió, també felices.
Sense una burgesia en auge, no hi hauria hagut ‘renaixença’ de la literatura catalana. Ni de la cultura nostra en general. Eusebi Güell, comte de Güell, no era arquitecte, però tenia molts diners i prou olfacte per saber que Antoni Gaudí faria coses meravelloses, si no es veia constrenyit per les estretors econòmiques. Com Francesc Cambó no era traductor ni hel·lenista, però tenia clar que havia de confiar a gent com Carles Riba la traducció de tots els clàssics grecs i llatins, en aquesta magna obra que és la Biblioteca Bernat Metge (poques cultures del món tenen una obra comparable, i això que la nostra diuen que està minoritzada). Fa només cent anys hi havia una burgesia il·lustrada que intentava tapar els esguerros que anava perfilant l’Espanya deprimida de la Generació del 98.
Aquesta burgesia, més amiga dels modernistes del que volia suposar el díscol Santiago Rusiñol, va anar sent substituïda, després de la guerra civil, per una nova classe de rics orquestrada al voltant del desenvolupisme franquista. A la nostra part del món més pròxima, va sorgir una classe potent econòmicament, articulada al voltant del monocultiu turístic, espiritualment molt allunyada d’aquella vella burgesia de la Renaixença. De mica en mica, també se n’anaven allunyant els poderosos del Principat. Per això el mecenatge va anar a la baixa. I, sobretot, es va anar desdibuixant, a marxes forçades, el mínim autocentrament que s’havia aconseguit en dissociar-se la Catalunya industrial de l’Espanya autàrquica. Així, esdevinguérem una societat amb molts “àsens carregats de sous”, per dir-ho en la feliç troballa d’en Toni Malalt.
Fa uns dies, el grup internacional Extinction Rebellion va organitzar una protesta davant la terminal de jets privats de l’aeroport des Codolar. Protestaven contra la proliferació dels esmentats jets. Preocupats per l’evolució del canvi climàtic, cridaven l’atenció sobre el fet que hi ha individus que compten amb avions privats, per a ús exclusivament seu, que gasten una barbaritat de combustible i que contribueixen, tan poderosament com innecessària, a les emissions de CO2 i, per tant, a l’escalfament global del planeta. Com informava es Diari, agents de la Guàrdia Civil varen procedir a identificar no només els manifestants sinó àdhuc els periodistes (no s’ha de deixar de taluiar tot el que és gras), en un acte de defensa de la llibertat d’expressió que posa els cabells drets. Qualsevol dia els pacífics manifestants rebran una notificació clavant-los una multa. I no serà, això segur!, a costa dels impostos municipals, insulars, autonòmics ni estatals que hom pugui cobrar als esmentats jets privats. Perquè ni tan sols es graven la pol·lució i totes les molèsties afegides que aquesta gent provoca. I què li seria, a qualsevol d’aquests propietaris, pagar, posem per cas, deu o dotze mil euros per aterratge a la nostra polida illa? Ho notarien per algun cantó? I, en canvi, quantes coses no es podrien fer, als nostres municipis, amb aquesta petita almoina dels megaricatxos!
La prepotència constitueix una demostració d’incultura. Eren més cultes els propietaris de grans mansions des Cubells que, fa cinquanta anys, anaven a comprar a la botiga i parlaven simpàticament amb la persona que els proporcionava els productes que no els bufes actuals que hi envien els criats filipins. Eren més cultes els que amollaven sous perquè es pogués dreçar la Sagrada Família que no els que avui no saben ni com gastar-se’ls i demanen una llagosta i en fan just un tastet perquè no es digui que ni l’han tocada. Eren més cultes els rics educats que en algun temps sembla que hi havia hagut (he de dir, entre parèntesi, en tot cas, que jo mai no he pogut constatar-ho) que no els que passegen la seua prepotència i mala educació perquè no tenen res amb què omplir la buidor de l’esperit.
Escric tot això, senzillament, perquè, al voltant de la notícia de la protesta davant la terminal de jets privats, vaig llegir que algú, no fa gaire, havia utilitzat un vol des d’Ibiza a algun destí ultramarí, no per anar-hi ell (encara que fos una sola persona), sinó... per enviar-hi un cactus!
