Burocràcia enfarfegosa

L’anècdota em va deixar parat, però no em va sorprendre especialment. L’explicava un emprenedor del nostre país que volia posar en marxa una empresa de serveis informàtics. Es tractava de serveis dels que es poden oferir arreu del món, des de qualsevol lloc i per a qualsevol lloc. I que, per tant, no marcaven de manera molt clara on havia de ser la seua de l’empresa. Aquí, posar en marxa l’empresa li suposava tota una sèrie de tràmits burocràtics extraordinaris. Calculava que, anant tot molt bé, en cosa de mig any la podria tenir mig embastada. Però els tràmits l’aclaparaven. Vista la situació, i tenint en compte que som ciutadans europeus, l’home va començar a buscar llocs d’Europa on muntar una empresa fos més ràpid i no necessitàs tanta paperassa. Finalment, es va decidir pel que va considerar que era més ràpid: Estònia. I va radicar la seua empresa de serveis informàtics a Tallin.

A Estònia, la constitució de l’empresa li va suposar una paperassa consistent en un document de dos folis que ell mateix va emplenar en cosa de cinc minuts. I el tràmit li va durar el llarguíssim temps de vint-i-quatre hores. L’endemà de la seua arribada a Tallin l’empresa ja podia posar-se en funcionament. S’havien acabat els maldecaps relacionats amb la burocràcia.

Alguna vegda hem parlat, en aquesta mateixa tribuna, de la diferència entre els estats de tall més liberal i els ‘napoleònics’. Igualment, ens hem referit als sistemes universitaris (o als sistemes educatius en general). Al Regne d’Espanya, la cultura burocràtica és estrictament napoleònica. Profundament francesa. Parlam, per exemple, de funcionaris. El funcionari és el que fa funcionar les coses. Però no presenta altres implicacions, posem per cas, de caire ètic. Això li confereix un estatus que l’impel·leix, massa sovent, a fer servir una autoritat que li ha estat conferida. Al món anglosaxó i als països nòrdics, als funcionaris se’ls anomena “servidors públics”. Un servidor públic, en principi, no es concep a si mateix com a autoritat. O, en qualsevol cas, la condició d’autoritat no resulta fonamental, ni es troba per damunt del servei a la comunitat. Un servidor públic estarà al servei de la gent. La gent serà conscient que es troba al seu servei. I mai no intentarà imposar els seus punts de vista ni les seues manies als ciutadans.

Juntament amb la noció funcionarial, l’aparell estatal, en aquestes latituds, es caracteritza per un fort esperit regulador. A això hi han ajudat també les ideologies polítiques estatistes, de dretes i d’esquerres. El jacobinisme ambient està per la hiperregulació de les coses. Dins el món de més llarga tradició democràtica, aquesta dèria reguladora es troba permanentment ‘domesticada’ des dels parlaments i des de l’opinió pública. S’ha de regular allò que és necessari per al bon funcionament de la societat, però la regulació d’aspectes del l’esmentat devenir no pot passar mai dels requeriments específics de cada camp. No es pot regular per regular. I s’ha d’evitar, sempre, sempre, sempre, la regulació capriciosa.

Per què, un ciutadà del sud dels Pirineus pot decidir anar a muntar la seua empresa a una república de la Bàltica en comptes de fer-ho al propi país? Per què els professionals de l’Educació, a la nostra part del món, passen més temps fent papers que no ensenyant? Per què hem de perdre tanta energia en qüestions que haurien d’ocupar un temps mínim en les nostres vides? Per què un permís d’obres per a la construcció d’una vivenda particular pot trigar, entre nosaltres, quatre anys, mentre a d’altres llocs en una setmana està solucionat? I tot això, atenció!, sense sortir dels límits estrictes de la Unió Europea. Per què, al cap i a la fi, no hi ha cap directiva comunitària que ‘domestiqui’ la tendència natural dels estats ‘a la francesa’ a multiplicar les seues burocràcies?

Una part de l’emigració del nostre talent, no en tenc cap dubte, té a veure amb l’excés de regulacions i de burocràcia que patim. Però aquests vicis guarden relació també amb qui té ganes de venir aquí a fer negocis i amb qui no hi vendria ni boig. Per què, posem per cas, hi ha tanta gent italiana establerta a les nostres illes, i a la mediterrània peninsular, i, en canvi, hi ha tan pocs alemanys o anglesos? La cosa és bastant senzilla: perquè estan avesats a les formes de fer nostres, a la burocràcia, a la judicialització, als plets i a tot això que entrebanca el normal funcionament de l’economia, de la societat, de la vida pública, de l’acció privada, de la cultura... i de tot plegat.

Suscríbete para seguir leyendo