Quan fa una mica més de mig any de la invasió russa, la guerra d’Ucraïna és un desastre humanitari sense pal·liatius. Aquesta setmana, Ucraïna ha contraatacat fort i està recuperant terreny. Rússia ha respost bombardejant centrals elèctriques i infraestructures hidràuliques. Tot és incert i no crec que ningú pugui pensar que no queda guerra per temps. Ahir, Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, va fer un discurs important a Estrasburg deixant clara la posició europea al costat d’Ucraïna i admetent que la guerra contra Ucraïna és també una guerra contra tots els europeus.
Pràcticament a la mateixa hora del discurs de l’Estat de la Unió de Von der Leyen, Vladímir Putin i el president xinès Xi Jinping exhibien amistat i unitat a Samarcanda. Fa un parell d’anys s’emfatitzava que Europa estava agafada enmig de la pugna entre els Estats Units i la Xina, amb el risc d’esdevenir irrellevant en termes geopolítics i tecnològics. La pandèmia va palesar la dependència europea de la indústria xinesa, que va arribar a l’extrem de no tenir respiradors i mascaretes per fer front al primer cop. Ara la guerra d’Ucraïna ha fet el mateix, amb el gas rus. Si em permeten els jocs de paraules, una mica daltònic, la transició verda s’ha posat vermella, perquè han saltat totes les alarmes. Al risc de desacoblament i fragmentació de l’economia mundial a nivell econòmic, comercial i d’estàndards tecnològics s’hi sumen els temes energètics.
A tot això, el 30 d’agost va morir Mikhaïl Gorbatxov, l’últim líder de la Unió Soviètica. Quan vaig llegir la notícia vaig anar a buscar l’àlbum de fotos, (quines coses, fotos de paper enganxades a un àlbum!) d’un viatge que vàrem fer a Rússia amb un grup d’amics la primavera del 1992. Tenc un exemplar del Pravda (el diari oficial del règim) amb Cobi en portada anunciant que només quedaven 100 dies per a la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Un exemplar del Pravda comprat a l’estació de Sant Petersburg el 16 d’abril del 92 abans d’agafar el tren per tornar a Moscou.
Els jocs de Barcelona, aquest estiu se n’ha parlat molt perquè n’ha fet 30 anys, varen ser els primers jocs on no va participar la Unió Soviètica, que ja estava en procés de dissolució. Hi va concórrer un ‘equip unificat’ de les repúbliques, a excepció de les tres repúbliques bàltiques, que varen competir a Barcelona amb els seus propis equips nacionals. Tampoc hi va participar l’Alemanya de l’Est, que hi va concórrer amb un ‘equip unificat’ amb la República Federal. Al vol de Barcelona a Moscou vàrem coincidir amb Serguei Bubka, el saltador de perxa ucraïnès, aleshores sis vegades campió del món i que portava una temporada entrenant al CAR de Sant Cugat per a l’Olimpíada. Bubka havia de ser una de les estrelles dels Jocs de Barcelona, però a l’hora de la veritat no va fer cap salt bo a la final i va ser l’últim. Ara és president del Comitè Olímpic d’Ucraïna i al seu país hi ha polèmica perquè va abandonar el país per coordinar l’ajut del COI des de fora i molts ucraïnesos li han retret que no s’unís a la resistència.
L’abril del 92 feia poc més de mig any del cop d’estat contra Gorbatxov. Un cop d’estat protagonitzat per militars soviètics que intentaven aturar la perestroika. El cop d’estat va fracassar i el dia de Nadal del 91 Gorbatxov va deixar la presidència, l’URSS es va dissoldre i Boris Iesltin va esdevenir president de Rússia. Aquells anys hi va haver moltes esperances posades en la caiguda del comunisme. Se n’ha tornat a parlar molt del fracàs de part d’aquelles esperances, tant arran de la guerra com de la mort de Gorbatxov.
És un tema molt interessant, però a mi m’agrada més pensar-ho en termes pràctics, més que ideològics. En aquell viatge de la setmana santa del 92 els carrers de Moscou eren plens de gent que sortia a vendre qualsevol cosa. Vam llogar, per molt poc, un petit autobús atrotinat perquè ens portàs per Moscou i voltants. El conductor, al lloc on aquí alguns conductors portaven un calendari de senyores amb poca roba portava el cartonet d’un paquet de pantis amb la foto de les cames... Em va semblar una metàfora insuperable, de la misèria física, moral del règim que s’ensulsiava.
Hi ha un acudit sobre un francès i un rus que es troben i conversen els anys 70. El francès diu: «Nosaltres per anar a treballar tenim el metro, el gran metro de París, i per sortir per Europa en les vacances tenim un Peugeot». I el rus contesta: «Nosaltres també anam a treballar en metro, el gran metro de Moscou, i per sortir per Europa hi anam en tanc».
Efectivament els tancs russos i del Pacte de Varsòvia havien anat a Budapest el 1956 per esclafar la revolució hongaresa. I els tancs russos i del Pacte de Varsòvia havien anat el 1968 a Praga per ofegar l’experiment de ‘socialisme amb rostre humà’ d’Alexander Dubcek. Però Gorbatxov no va enviar els tancs a Polònia ni a l’Alemanya de l’Est el 1989 i el teló d’acer va caure. Crec que és de justícia recordar-ho i agrair-li.
@joanribastur
