Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

joan Ribas

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Michael Sandel passejant per sa Trinxa

Aquest estiu ha tornat a ser, com estava previst, un estiu de rècords turístics. Ja veurem què passa a la tardor i a l’hivern, però hi havia ganes de festa i potser no tornaran els alegres anys 20, però molts han pensat que l’alegre estiu del 22 era l’hora de donar-ho tot. Estava temptat de fer un article titulat “Ibiza color de cocaïna color de rosa”, però he pensat que no en se prou i em fixaré en altres temes. He decidit que portaria a Michael Sandel a passejar per sa Trinxa.

Michael Sandel és un filòsof, professor de la Universitat de Harvard i un dels màxims especialistes mundials en la teoria de la justícia. Sandel va publicar fa uns anys un llibre molt influent, ‘What Money Can’t Buy’, sobre els límits morals dels mercats, en el que desenvolupa algunes idees tant polèmiques com interessants.

Està clar que els mercats són la millor manera que hem descobert els humans per produir i distribuir la major part de béns i serveis. Però els mercats no funcionen sempre bé, perquè, per exemple, quan hi ha monopolis la falta de competència perjudica els consumidors, que reben un servei pitjor a preus més alts. O quan hi ha externalitats o béns públics (com en la contaminació, el canvi climàtic, la salut o l’educació, per anomenar alguns exemples) els mercats no funcionen bé i cal alguna acció correctora per part del govern, via regulacions, impostos, subvencions, etc. per millorar-ne el funcionament.

Però Mandel introdueix una altra categoria de temes. Emfatitza els casos en els quals moralment no està justificat que els diners puguin comprar determinades coses, perquè que hi ha coses que han d’estar fora de l’abast de l’oferta i la demanda. Un exemple són els trasplantaments de cor. No voldríem viure en una societat en la qual si hi ha una colla de gent esperant un cor, el primer de la cua sigui el que pugui pagar més. Un altre exemple és l’honor i el reconeixement. Els fills predilectes dels pobles i ciutats, els noms dels carrers, el Premi Nobel, etc. totes aquestes no es poden comprar i no s’han de poder comprar.

Mandel qüestiona el pas de l’“economia de mercat” a la “societat de mercat” i contraposa el “comerç de l’economia” amb el “comerç de la moralitat”. Em va portar a pensar en Mandel el cas de l’anunci d’un beach-club de ses Salines per portar-hi clients en helicòpter. Com es pot plantejar algú que a un parc natural on no es pot circular hi pugui enlairar-se i aterrar un helicòpter perquè els clients VIP d’on sigui hi vagin a menjar arròs o llagosta amb ous estrellats? En l’anunci no queda clar on i com aterraria l’helicòpter, però el parc natural, el primer i principal actiu ambiental d’Ibiza i Formentera, fa dècades que és un mercat, vergonyós i mal regulat, a cel obert.

Una conseqüència de la mercantilització de tot és que quan les coses es converteixen en mercaderies i se’ls posa un preu, qualsevol pot pensar que si els que tenen molts de sous poden fer el que vulguin la resta també pot fer el que vulgui. Hi ha dos exemples del món del transport que ho deixen clar: els jets privats i els creuers. Fa temps que es treballa en eliminar els plàstics dels envasos de begudes i aliments per lluitar contra els residus i mitigar el canvi climàtic. Ara, ves i explica a la gent que no s’ha de beure una llimonada amb una canyeta de plàstic perquè és perjudicial pel medi ambient, les emissions, el canvi climàtic, els dofins, les tortugues i les foques... Ves i explica-ho, mentre la gent veu com aterren i s’enlairen jets privats cada quart d’hora i atraquen creuers de l’alçada d’un bloc de 20 pisos.

Tant els grans vaixells com els creuers com els avions són mitjans de transport intensius en emissions de diòxid de carboni. Estem en un moment on un dels camps de treball en les polítiques climàtiques a nivell europeu és el transport, en particular el transport aeri. Està clar que s’ha de gravar amb impostos pigouvians contundents tant els jets com els creuers per a que els seus usuaris paguin el cost social sencer de la seva activitat. L’objectiu d’aquests impostos és restringir l’ús d’aquests mitjans i, en el cas que la demanda sigui tan inelàstica que no baixi gaire, utilitzar la recaptació per fer altres coses. I posar les coses –la canyeta de la llimonada i el fumeral del creuer- en perspectiva. I val a dir que aquesta discussió és diferent, complementària però diferent, de la discussió sobre l’impacte econòmic i social dels jets i els creuers, que està clar que deixen molts beneficis als propietaris dels ports i els aeroports, però no està mica clar l’impacte real sobre els territoris.

En fi, a Ibiza fa molt temps que es va traspassar la frontera entre el raonament econòmic i el raonament moral i així ens va. Les platges, l’urbanisme, la mar, tot s’ha convertit en un negoci i el que són drets i obligacions apareix com mercaderies, legals o il·legals. Si els que tenen més sous fan el que volen i els governants els ho permeten, l’últim que apagui el llum.

@joanribastur

Compartir el artículo

stats