El grau de benestar d’un país es mesura per diversos índexs, un dels quals és l’amplitud de la seu classe mitjana. El pes que ocupa la classe mitjana en un estat determinat també ens ofereix la perspectiva de les possibilitats que sigui democràtic, o de les dificultats per ser-ho. I, encara més, hi ha un element de mesura que també ens dóna prou informació sobre com d’avançada és una societat determinada: la diferència entre el deu per cent dels seus habitants que cobren més i la del deu per cent que tenen els salaris més baixos.
De les dades conegudes, a la nostra part del món, sobre la diferència entre els que més guanyen i els que menys, el primer lloc del rànquing l’ocupa Suècia, des de fa molt de temps: allà el deu per cent que guanyen més diners multipliquen només per tres el deu per cent que en guanyen menys. A Rússia, per esmentar un país que geogràficament no els queda massa lluny, els rics multipliquen en un 25% els salaris més escarransits. No tenc dades sobre el que ocorre a les Illes Balears, ni al conjunt dels Països Catalans. A la Unió Europea hi ha disfuncions molt grans entre estats, malgrat els suposats esforços per un nivellament quant a possibilitats vitals dels seus ciutadans.
Aquí, des de fa temps, hi ha elements que tendeixen a laminar el pes de les classes mitjanes. Sense anar més lluny, ens hauríem de referir als impostos, i a la capacitat que tenen les grans fortunes d’esquivar-los. Els integrants de les classes mitjanes solen pagar bitllo-bitllo a hisenda, però els grans tenidors tenen sistemes d’enginyeria tributària per esquivar pagaments. De manera que s’afavoreix els que més tenen, en detriment dels que més riquesa creen, o dels que contribueixen més a la bona marxa de l’economia. Perquè, dins tot aquest assumpte especulatiu, els especuladors són els que compten amb més recursos i amb més mitjans per escapolir-se de l’escomesa.
En la gestió del turisme, la qüestió resulta d’allò més evident. Ara mateix hi ha una lluita implacable entre els més ben assentats (els hotelers, i, molt especialment, les grans cadenes) i els que podrien participar d’alguna manera del repartiment general (i generós del pastís): els petits propietaris, aquells que volen integrar-se al món de l’activitat turística a través de petits establiments (sovent cases o apartaments privats). L’aliança entre els de dalt (els que compten amb el poder econòmic) i els que discuteixen el sistema d’economia de mercat (clar i ras, els que no accepten amb tots els ets i uts el principi de propietat privada) duu a entrebancar la participació més o menys democràtica en els guanys del turisme. Històricament, les aliances entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra no han estat tan rares, tenint en compte que ambdós sectors tenen al·lèrgia al funcionament democràtic de la societat, que tots que ho tenen molt clar, i que coincideixen en la voluntat de laminar les classes mitjanes. A menys classe mitjana, habitualment, menys democràcia.
De l’aliança entre els més poderosos econòmicament i els que discuteixen l’economia de mercat, en sorgeix una polèmica permanent sobre qüestions com ara l’habitatge. Sembla ser que hi ha un acord general, almanco en l’opinió pública, en el fet que l’habitatge, en ser un bé essencial, no ha d’estar sotmès a les mateixes normes generals que s’apliquen a d’altres béns. Dit d’una altra manera, que el propietari d’una cadena hotelera ha de poder posar habitacions segons preu de mercat (suggeresc que el lector entri a qualsevol central de reserves i miri els preus!), seguint-ne les lleis, per desorbitat que pugui ser, però que qui té un pis per llogar l’hagi de llogar (potser als treballadors del mateix hoteler) per un preu no sotmès a aquestes regles. Així, es garanteix que el petit propietari no podrà treure del seu pis en tot l’estiu més del que el propietari de l’hotel traurà d’una habitació en un cap de setmana.
La pregunta és ben senzilla: per què els petits propietaris d’habitatge han de sufragar l’estada a l’illa dels treballadors dels grans propietaris hotelers? Què en dirien, aquests segons, si hom els proposàs de pagar ells mateixos uns sous als seus treballadors que els permetessin de pagar lloguers segons preus de mercat, en un lloc com Ibiza? Pot algú acceptar com a just que en un hotel on l’habitació costa mil euros la nit el recepcionista cobri menys de, posem per cas, set mil euros mensuals? Amb set mil euros mensuals, aquest treballador no es podria pagar un habitatge digne?
La meua impressió particular és que s’està treballant perquè les classes mitjanes siguin cada vegada més primes, perquè les grans fortunes s’afiancin en les seues posicions i puguin mantenir el poder i el domini, i s’estableixi un gruix enorme de gent amb pocs recursos, tant per viure com per oposar-se als que manen.
