Tot està molt embolicat

Diuen que vivim en un món VUCA: volàtil; incert (uncertain en anglès); complex; ambigu. Hi ha temporades que no passa res, o passa poca cosa i temporades on la història s’accelera. Ara estem en una temporada de les segones i els esdeveniments es succeeixen un darrera l’altre, i s’encavalquen, sense temps per pair-los. Mentre a Europa recuperam una certa normalitat i ens tornam a veure les cares senceres després de dos anys tapats per les màscares, a la Xina tornen a tancar ciutats senceres. Les relacions amb el Marroc i Algèria amb els transfons del Sàhara, i amb derivades energètiques i de drets humans estan embolicades. A Ucraïna les coses segueixen molt malament i no es veu un final proper a una guerra que torna a colpejar un país d’Europa.

Diumenge passat Emmanuel Macron va guanyar les eleccions a la presidència de la República francesa davant Marine Le Pen. Macron ha guanyat, però el resultat de Le Pen és històric, amb un 41,4% de vots. França és l’epifenomen d’Europa i convé atendre al que passa a França perquè anticipa tendències que ens arribaran més tard o més d’hora a la resta. Ara, retirada Angela Merkel, Macron és el líder més potent d’Europa i del seu impuls dependrà, no únicament però en bona mesura, que Europa es tregui definitivament la son de les orelles en termes geopolítics. Els reptes de la construcció europea ja eren formidables i la pandèmia va fer urgent per una banda afrontar la revolució tecnològica i digital per transformar l’economia i per altra banda afrontar la transició energètica per atendre l’emergència climàtica. A sobre, la guerra d’Ucraïna ha multiplicat aquests reptes, geopolítics, energètics i de seguretat, exponencialment.

Macron ha guanyat però l’avís és seriós. No només Le Pen ha tingut un bon resultat amb vot provinent del malestar. A la primera volta i des de l’esquerra, Melenchon va recollir una part important del descontent amb el funcionament del sistema, del que sovent s’anomena els perdedors de la globalització. Ara venen les eleccions legislatives i s’ha d’acabar de veure com s’haurà de governar França els propers cinc anys. Però és segur que Macron haurà de mirar més a la seva esquerra, als treballadors, als joves i a les classes populars, que en el seu primer quinqueni. I més enllà de França, el missatge és molt clar per a l’esquerra europea: s’ha d’atendre a la gent treballadora, s’han de buscar solucions als problemes de la gent. Bona part de l’esquerra europea ha deixat de ser útil i eficaç per enfrontar-se a la ultradreta. De fet, no és només un missatge per a l’esquerra, és un missatge per a tots els demòcrates del món, perquè si no, els perdedors acaben en mans dels populismes autoritaris d’ultradreta que ofereixen solucions simples (i falses) a problemes complexos.

A Espanya, aquesta setmana santa el PP i Vox han formalitzat la seva relació. Fins ara tenien relacions, es veien i feien coses, però ara s’han mudat i han passat pels altars castellans. Vox ha entrat solemnement al govern de Castella-Lleó. És un símptoma del que pot passar a partir d’ara a la resta de comunitats autònomes quan el PP els necessiti i del que pot acabar passant al govern d’Espanya. I és una evidència de la diferència de cultura política entre Espanya i altres països europeus com França o Alemanya on això no pot passar perquè la separació entre el centre-dreta moderat i democràtic i la ultradreta autoritària és una divisió clara. Només cal recordar Merkel i els seus socis de Turingia.

A Espanya també ha esclatat un escàndol fabulós perquè més de 60 ciutadans espanyols (que paguen impostos a la Hisenda espanyola i tenen DNI espanyol) han estat espiats en els seus telèfons mòbils amb Pegasus, un programa que només poden comprar els governs. Mig món mira al govern i al CNI. Dimecres al Congrés a la ministra de defensa Margarita Robles se li va escalfar la boca. És veritat que en algun moment l’Espanya eterna va segrestar el PSOE, però aquest cas corre el risc d’escapar-se-li de les mans. Margarita Robles, la jutgessa que com a secretària d’estat els anys 90 va netejar Intxaurrondo i va contribuir a destapar els GAL, no és un personatge menor. Mentre escric aquest article no està clar si s’aprovarà el decret de mesures econòmiques per fer front a la crisi ni si hi haurà dimissions.

Cada 25 d’abril m’agrada escoltar ‘Grândola, Vila Morena’, la cançó de Zeca Afonso que va esdevenir l’himne de la revolució dels clavells portuguesa. És una cançó, com el moment de la Marsellesa a Casablanca, que és difícil escoltar sense emocionar-se. A finals dels anys 30 hi havia tres feixismes a Europa, a Alemanya, Itàlia i Espanya. Hitler i Mussolini varen perdre, però Franco va governar gairebé 40 anys. A principi dels anys 70 hi havia tres dictadures militars al Sud d’Europa: Espanya, Portugal i Grècia. A Grècia i a Portugal diferents revoltes varen tombar els dictadors, però Franco va morir al llit.

Sí, Franco va morir al llit. I a vegades cantam la Marsellesa o Grândola Vila Morena, però la Marxa Granadera no té lletra...

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo