El land de Turíngia (anomenat al país Freistaat Thüringen) és un territori situat dins l’antiga Alemanya de l’Est, de devers setze mil quilòmetres quadats i habitat per aproximadament dos milions i mig d’habitants. En el passat, havia fet part de la República de Weimar, i compta entre els seus personatges més destacats amb Goethe o amb Nietzsche, que morí al sanatori de Jena. A Turíngia va passar un fet notable, fa pocs anys, quan el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya començava a tenir una certa tirada electoral. Un candidat liberal, de qui ja ningú no recorda el nom, necessitat de vots, va acceptar els vots d’AfD (les sigles d’Alternativa per Alemanya, en alemany, ço és Alternative für Deutschland). Tothom se li va tirar damunt. Des de l’esquerra fins a na Merkel. I l’obligaren a dimitir i a deixar la política. El va substituir l’actual president del land, Bodo Ramelow, que no va tontejar amb extremistes. D’AfD, a Turíngia, no en varen acceptar ni els vots, com sí que han fet, amb tota l’alegria del món Isabel Díaz Ayuso per presidir la comunitat de Madrid, Juan Manuel Moreno per esdevenir president d’Andalusia o Fernando López Miras per encapçalar el govern autonòmic de Múrcia. I no els han caigut els anells (ni els càrrecs) ni a ells, ni a Pablo Casado, líder del seu partit.
Turíngia no és un estat federat especialment potent, ni excessivament poblat, ni dels més rics, ni dels que destaquen més pel seu dinamisme empresarial, ni dels més descats a nivell universitari, ni que es trobi al moll de l’os a l’hora de prendre decisions, ni dels que articulen les dinàmiques fonamentals en el devernir d’Alemanya. No ho és ni ho ha estat històricament.
Dit això, amb tots els respectes pel Freistaat Thüringen, on, per cert, hi ha una part de la minoria suàbia, passem a fer algunes comparacions amb la comunitat dita autònoma de Castella i Lleó. Castella i Lleó fa sis Turíngies en extensió, i té aproximadament la mateixa població del land alemany. Ho dic per això de l’Espanya buida (o buidada, que de les dues maneres se l’anomena, i que cadascú triï la que trobi més oportuna, segons les intencions atribuïdes a qui l’ha buidada). Castella i Lleó és la regió europea més extensa de totes, creada artificialment damunt dos pobles diferents (un tros de Castella i un tros de Lleó). Igualment que Turíngia, compta amb alguna minoria nacional (en el cas de Castella i Lleó n’hi ha dues: la lleonesa, de llengua asturlleonesa, i la del Bierço, de llengua gallega). Turíngia i Castella i Lleó, en aquest sentit, tenen en comú el fet que no hi ha oficialitat per a les llengües minoritàries, tot i que els suabis ho tenen més fàcil per ensenyar la seua llengua i per fer-la una mica present a llocs com ara els ajuntaments (a Erfurt, hom pot aconseguir fàcilment paperassa en suabi, cosa que resulta bastant difícil a Ponferrada o a Palència, en relació al gallec o a l’asturlleonès).
Ocorre que, després de les últimes eleccions, a Castella i Lleó el PP del senyor Mañueco, que les ha guanyades però no té majoria, té un dilema importantíssim: acceptarà o no els vots de Vox, com han fet els seus col·legues de Madrid, Andalusia i Múrcia? Permetrà que el seu partit continuï desgastant-se a mans de l’extrema dreta? Perquè, en un primer assalt, els de Vox fins i tot pretenen entrar al govern castellanolleonès (cosa que, sincerament, pens que encara deu ser impossible). Però una cosa és entrar-hi, i una altra que els d’en Casado t’acceptin els vots (com ja s’ha demostrat a tres llocs diferents, fins ara). I si els hi accepten, en Casado es pot acomiadar -em pens- de la Moncloa. Vet ací com un dilema de caire ètic (es pot pactar o no amb l’extrema dreta?) es converteix també amb un dilema de caire estratègico-polític (si no hi pactes, crisi a la regió; si hi pactes, adéu Moncloa).
Però el problema, encara que els quedi aparentment més amagat, també el tenen els socialistes. A Turíngia, l’esquerra va votar un candidat de dretes perquè AfD no tengués opció. A França, els trotskistes votaren el dretà Chirac com a president de la república per tal d’evitar que hi pogués evitar en Le Pen. A alguns lands alemanys, la dreta va votar candidats situats molt a l’esquerra per evitar postfeixistes (diguem-ho així, i ningú no ens podrà retreure res). En unes condicions semblants de concepció de la democràcia, a Castella i Lleó els socialistes haurien de votar Mañueco per evitar-li haver de tractar amb Vox o haver d’acceptar els seus vots. De la mateixa manera que, vengut el cas, els del PP haurien de votar el PSOE abans d’acceptar els vots de Vox al llocs on els socialistes els poguessin quedar per davant.
El problema d’Espanya -i la gran oportunitat per als Països Catalans- és que no té patriotes. Només té nacionalistes furibunds i arribistes tàctics que miren d’aprofitar el moment sense pensar en res més. Ni els socialistes li facilitaran el govern a Mañueco ni Casado contemporitzarà per res amb Sánchez a Madrid. Perquè, en el fons, tots s’estimen més fer mal al rival polític que no fer-ne al conjunt de la (seua) nació. Si nosaltres no féssim igual, ja seríem independents.
